Abandonar el creixement, abandonar el capitalisme
Des dels seus inicis al segle XVIII, el capitalisme ha estat intrínsecament vinculat al creixement; l'un no s'entén sense l'altre. Per la seva banda, els paradigmes econòmics forjats en contraposició a l'escola clàssica de la ciència econòmica no tan sols no han sabut evitar el parany, sinó que han contribuït indirectament a perpetuar l'obsessió pel creixement en unes societats en què l'augment de la producció ja no contribueix a reduir l'atur (i, per tant, la pobresa), sinó a fer créixer l'opulència i a erosionar el planeta. Només si abandonem el capitalisme podrem sortir de la trampa del creixement.
Si una cosa cal reconèixer al capitalisme és el mèrit d'haver propiciat la millora segurament més pronunciada en el nivell de vida de l'home mitjà dels centres civilitzats de la Terra des dels inicis de la història, fenomen que té lloc a Holanda i Anglaterra al segle XVIII. És aleshores, en el moment en què aquests països comencen a experimentar una millora ferma i persistent en la seva riquesa, quan l'economia es converteix per primera vegada en matèria d'estudi. Però és obligat recordar també que només una molt reduïda part dels habitants del planeta va beneficiar-se d'aquesta millora en les condicions de vida, i que va ser el procés d'acumulació prèvia -possible gràcies al pervers sistema de relacions polítiques de l'Antic Règim- allò que va propiciar-la.
En basar-se en l'acumulació il•limitada i la maximització dels beneficis, el capitalisme és un sistema de producció condemnat al creixement. A més, es tracta d'un creixement desigual, que fomenta la injustícia. La "llei de broze del salari", un dels principis sobre els quals va fundar-se la moderna ciència econòmica i per tant el capitalisme mateix, postulava que tot augment en els salaris ha d'anar precedit d'un augment en els beneficis (de la mateixa manera que havia estat el procés d'acumulació prèvia allò que havia permès un primer increment del nivell de vida). La relació entre capitalisme i creixement és tan estreta que, quan no pot créixer, el sistema es veu abocat a la crisi. Aquest va ser l'origen de la gran convulsió que va tenir lloc a partir del crac del 1929, crisi que també va ser provocada, en combinació amb l'estancament econòmic, per la generació d'una sèrie de contradiccions internes (excés d'endeutament, bombolla financera).
El keynesianisme, una falsa solució
En aquest context de crisi es comença a prestar una major atenció a la manca de seguretat provocada pel capitalisme. Així, la inseguretat econòmica, que durant molt de temps havia estat considerada com a requisit fonamental d'una producció econòmica creixent i eficient, va deixar pas progressivament a una major preocupació per la seguretat, canvi que es va traduir en l'aplicació d'una sèrie de mesures (seguretat social, subsidis, etc.) que servien per protegir el poder adquisitiu dels consumidors (enfortint d'aquesta manera la demanda agregada interna) i evitar noves depressions. D'altra banda, la gradual difusió de les idees keynesianes va fer que s'imposessin com a principals objectius de la política econòmica a curt termini el creixement i la plena ocupació, per bé que això hagués de significar un endeutament transitori de l'Estat.
Tant les polítiques keynesianes com la planificació estatal implantada des dels anys trenta del segle XX, i ja de manera més estesa a partir de la Segona Guerra Mundial, van propiciar un accentuat creixement econòmic que va generalitzar, als anys seixanta, la societat de consum. Tal com Galbraith va posar en relleu, en aquest nou escenari la preocupació keynesiana per elevar la producció ja no tenia com a traducció una reducció de l'atur, sinó el creixement de l'opulència: incrementar la producció significava augmentar una oferta de béns ja opulenta, i perquè aquesta oferta pogués ser absorbida pels consumidors van generalitzar-se el pagament a terminis i el sistema d'endeutament (que precisament havia estat una de les causes que havien portat al crac del 1929), així com la publicitat.
El més obscè és que aquesta opulència convivia amb la misèria i l'explotació política del Tercer Món. Tal com ho expressava Frantz Fanon, una de les veus referents de la perifèria durant els anys seixanta, resultava ridícul que en l'època de l'Sputnik hi hagués qui és morís de gana. A les ànsies de millora econòmica i d'alliberament anticolonial del Tercer Món s'unia, en els països industrialitzats, la percepció que un món sense fam i sense opressió ja no era cap quimera, sinó una escomesa tècnicament realitzable: tal com postulà Marcuse, estàvem davant del "final de la utopia". És en bona mesura aquesta percepció allò que explica la radicalització política de finals dels anys seixanta.
Quatre dècades més tard, la situació és encara més preocupant: si bé l'aplicació de polítiques neoliberals des dels anys vuitanta ha anat acompanyada d'un creixement econòmic generalitzat, les desigualtats entre països rics i pobres han augmentat de manera significativa (si el 1960 el 20% d'habitants més rics del planeta disposava del 70% dels ingressos, el 2004 en posseïa el 83%; pel que fa al 20% més pobre, la seva participació en la riquesa ha passat, en els mateixos anys, del 2,3% a l'1,4%).
Sortir de la trampa
Malgrat l'evidència de les xifres, l'equació entre creixement i desigualtat segueix sense atreure l'atenció dels governants. I per bé que algunes de les regles d'or del neoliberalisme han començat a ser qüestionades en l'actual context de crisi -és el cas del mandat del Banc Central Europeu de preocupar-se únicament per la contenció de la inflació, que ha estat qüestionat fins i tot pel mateix president de torn de la Unió Europea, Nicolas Sarkozy-, no és per mitjà del retorn a les polítiques keynesianes -per altra banda poc probable- com aconseguirem pal•liar els efectes perniciosos del capitalisme i el seu germà bessó, el creixement, que ens aboquen a la destrucció del planeta (com ens recorda Latouche, un creixement infinit és incompatible amb un planeta finit).
Per a alguns, la resposta als problemes que tenim plantejats passa per limitar la població mundial. És l'opinió, per exemple, de Jeffrey Sachs, economista i director del Projecte del Mil•lenni de les Nacions Unides entre el 2002 i el 2006, que opina que amb la tecnologia disponible actualment no és possible alimentar els 6.700 milions d'habitants de la Terra sense generar serioses amenaces per al medi ambient. Tanmateix, les evidents restriccions a la llibertat que implica una política malthusiana i els problemes socials que pot generar (el cas de la Xina ens serveix d'advertència) fan que no representi una alternativa a considerar.
Tampoc els avenços tecnològics no constitueixen cap solució. D'una banda, perquè l'eficiència tecnològica dels països rics és parcialment deguda a la deslocalització d'una part de la nostra base industrial als països del Sud. I, de l'altra, perquè sovint un augment en l'eficiència tecnològica té la conseqüència no desitjada de provocar un increment del consum (és el que els economistes anomenen "efecte rebot" o "paradoxa de Jevons").
Sortir de la trampa implica anar més enllà, implica un canvi radical de mentalitat i l'adopció d'un mode de vida més auster: els problemes que comporta per a l'economia mundial que països emergents i amb una gran població com la Xina o l'Índia vulguin ara alimentar-se de filet -així ho expressava José María Sumpsi, subdirector general de la Fao- evidencien que les pautes de consum dels països rics són insostenibles i no poden generalitzar-se. El primer pas l'hem de donar, doncs, des de les zones del planeta que vivim en l'opulència i el malbaratament, per intentar després que la nostra conducta serveixi d'exemple i puguem construir un sistema productiu que abandoni definitivament l'obsessió pel màxim benefici i l'acumulació il•limitada. La qual cosa vol dir abandonar el capitalisme mateix.
In decrescendo, per a 5 veus
[Entrevista a cinc veus sobre el decreixement dins del dossier sobre el decreixement que ha elaborat la revista Illacrua i que incorporem dins del monogràfic que hem obert a LA FÀBRICA]
La recerca d'autories o identificacions massa orgàniques per al discurs sobre decreixement podria dur-nos a un error, ja que suposaria restar al moviment la seva complexitat, heterogeneïtat i capacitat de sorprendre. Per aquest motiu ens ha semblat més interessant proposar un apropament coral i polifònic, on les respostes a les nostres qüestions provenen de veus diverses, cadascuna amb una tonalitat diferent i un timbre particular, però també, creiem, amb un efecte sonor de conjunt.
La primera veu és la de Serge Latouche, l'economista amb qui Illacrua va encetar la temàtica fa ja més d'un any, una figura clau per reprendre el fil. La seva intensíssima activitat com a conferenciant el fa un testimoni privilegiat per saber quina resposta, acceptació i dubtes està suscitant la proposta del decreixement entre la gent d'arreu.
Amb Mauro Bonaiuti, també economista i investigador italià, estudiós de la Bioeconomia de Georgescu-Roegen, intentem aprofundir en les arrels de l'economia ecològica per detectar quina acceptació està tenint en l'àmbit acadèmic, on l'ortodòxia economicista és dominant.
Jean-Louis Prat, filòsof i objector de creixement de la Catalunya Nord, ens ajuda a dirimir dubtes sobre suposades lectures del decreixement des de la dreta.
Paolo Cacciari, una de les personalitats de l'àmbit polític italià que més s'ha implicat en l'aposta del decreixement, aprofundeix la reflexió sobre els punts de trobada entre les tradicions marxista i ecologista, i apunta línies d'evolució sobre un tema clau com és el del treball.
Finalment, Enrico Euli, un dels pensadors i activistes més originals sorgit dels moviments socials a Itàlia, ens ofereix una visió crítica i no gens complaent sobre la duresa dels conflictes actuals i les perspectives d'una transició a gran escala, que difícilment podrà evitar de ser traumàtica.
---------------
Serge Latouche
Per una ciutadania ecològica local
En els darrers dos anys has dedicat una part important del teu temps a viatjar al llarg i ample d'Itàlia, França, Estat espanyol i Bèlgica per parlar de decreixement. Què t'ha sorprès del públic que et ve a escoltar? Què els preocupa més?
Estic sorprès de la joventut de l'assistència. Sovint els organitzadors de les trobades són ex 68, altermundialistes, etc. de la meva generació. Ells són els primers sorpresos de l'afluència de joves de menys de trenta anys i estudiants de secundària. Això és per a mi un motiu de gran satisfacció perquè els tocarà a ells intentar salvar el planeta.
Les preguntes són naturalment molt variades segons l'auditori, l'edat dels assistents i l'estatus social. Molt poques persones posen en qüestió l'anàlisi i la major part simpatitza amb l'objectiu. Les preguntes s'orienten sobretot cap als mitjans per arribar-hi. Com fer bellugar les coses, les mentalitats, els hàbits? Amb el canvi de comportament personal (simplicitat voluntària) pot haver-n'hi prou? La política pot fer canviar les coses? L'educació i l'ensenyament? Com evitar la manipulació de què som víctimes? Com proposar el decreixement als països pobres? I després què fer amb la Xina? No som ja massa gent en el planeta?
En els teus viatges has entrat en contacte amb realitats i experiències que buscaven moure's en la direcció del decreixement. Quines t'han semblat més interessants?
En el context europeu actual, l'acció local pot revestir dues formes principals complementàries: la protesta i la proposta. La protesta es concreta en les mobilitzacions que s'organitzen regionalment i localment contra els "grans projectes" (autopistes, Tgv, centrals nuclears, etc.) que sacrifiquen les poblacions reals i el seu benestar concret i local sobre l'altar de l'indicador de benestar estadístic abstracte, deslocalitzat. A Itàlia, per esquivar les crítiques dels tecnòcrates que acusen les localitats afectades d'obeir el complex NIMBY (not in my backyard/ no al meu pati del darrere), els opositors han decidit de donar-se suport mútuament (Patto di mutuo soccorso), creant així una consciència global dels reptes locals (oposant a l'eslogan NIMBY el seu BANANA, build absolutely nothing anywhere near anything!).
Un dels mitjans noviolents sovint eficaç és la interpel•lació dels càrrecs electes o dels responsables administratius, tècnics, econòmics, fins i tot l'assetjament jurídic. Davant del corró compressiu de les lògiques dominants, s'assisteix a una lluita titànica en la qual aquells que militen per una alternativa sovint fan la figura de Sísif. D'altra banda, les batalles locals contra els megaprojectes concrets són sovint el terreny favorable per a una visió més àmplia de les disfuncions del sistema i de l'emergència d'un equip municipal alternatiu, com les llistes cíviques sortides de la societat civil que es multipliquen en molts països.
I la proposta?
Per sostenir les seves resistències, una mica pertot arreu, a França i a Itàlia, i des de fa poc a Bèlgica i Espanya, els grups pel decreixement es constitueixen espontàniament, organitzen marxes, teixeixen xarxes. El camí "decreixent" inspira comportaments "virtuosos". Citem el moviment Cambiaresti d'aquells que intenten viure segons un "balanç de justícia", és a dir una petjada ecològica equitativa (1.300 famílies en la sola regió de Venècia), o bé les ecoviles, les Amap (Associations pour le maintien d'una agriculture paysanne) a França; els Gas (Gruppi d'acquisto solidali, grups de compra solidària) a Itàlia, que descansen sobre uns circuits curts i una aliança productors/consumidors, els adeptes de la simplicitat voluntària, etc. Així es construeix a poc a poc una ciutadania ecològica local, base d'una nova identitat.
Esperant els necessaris canvis de "governances" mundial, i l'arribada al poder de governs nacionals favorables a l'objecció de creixement, nombrosos actors locals han manllevat implícitament o explícita la via de la utopia fecunda del decreixement. Col•lectivitats locals, des de Carolina del Nord fins a Châlon-sur-Saône, agafen la davantera i comencen a posar en joc la lluita contra el canvi climàtic. La disminució del consum d'energia pot agafar com a model l'exemple de BedZED (Beddington Zero Energy Development) i fixar-se l'objectiu de les "ciutats perdurables". Certes regions decideixen refusar els transgènics (l'Alta Àustria, la Toscana, i la mateixa Polònia).
La nova xarxa de municipis intenta promoure un canvi institucional complementari a les iniciatives esmentades. Es tracta d'una associació constituïda per investigadors, de moviments socials i de nombrosos responsables locals provinents de petits municipis, però també d'entitats més importants com el departament de Milà i la regió de la Toscana, que, a escala local, volen resoldre els problemes generats per la desmesura de la societat de creixement. L'originalitat de la xarxa consisteix a escollir una estratègia que reposa en el territori, és a dir, en el fet de concebre l'àmbit local com un camp d'interacció entre actors socials, medi ambient físic i patrimonis territorials. Segons el manifest, es tracta d'"un projecte polític que valora els recursos i les especificitats locals, encoratjant processos d'autonomia conscient i responsable i refusant el pilotatge exterior (heterodirecció) de la mà invisible del mercat planetari"1. Altrament dit, es tracta de laboratoris d'anàlisi crítica i d'autogovern per a la defensa dels béns comuns reincorporant la idea de "vila urbana" i la via traçada pels moviments de les "ciutats lentes" (slow city, xarxa mundial de ciutats mitjanes que limiten voluntàriament el seu creixement demogràfic a 60.000 habitants). Aquest moviment complet és el del Slow food al qual s'han adherit, a través del món, cent mil productors, pagesos, artesans i pescadors que lluiten contra la uniformització de l'alimentació i per retrobar el gust i el sabors. També es pot mencionar el moviment de les transition town a Irlanda i Anglaterra (Kinsale) o l'experiència de Mouans Sartou. Totes les experiències constitueixen els mateixos laboratoris d'una alternativa i participen d'aquests "monestirs del tercer mil•lenni", com els anomena Maurizio Pallante, per preparar la civilització de demà o, en cas de catàstrofe global, preservar un mínim de civilitat per construir el demà passat.
Sembla bastant clar que la nostra societat ha de decréixer. Però existeixen altres països que aspiren encara a un creixement del seu sistema econòmic i estàndard de vida. Creus que aquest fet pot obrir una perspectiva perillosa i hauria de ser considerada una amenaça a escala mundial?
Naturalment el fet que nosaltres, occidentals, hem reeixit, no sense fer mal (dues guerres de l'opi i 50 anys de comunisme a la Xina, un segle de colonització a l'Àfrica, l'Índia, el Brasil...) a inocular el virus del creixement econòmic a la resta del món fa que el canvi sigui més difícil. La colonització de l'imaginari ha estat el més gran èxit d'Occident i serà la seva més gran tragèdia. Excepte alguns "supervivents" dels primers pobles (amb tot, 375 milions) i de petites minories en els països del Sud, que són i volen restar fora del creixement i fora del desenvolupament, la immensa majoria de la població mundial aspira (i es pot comprendre fàcilment) al nivell i al model de viure nord-americà. És clar que la generalització del "somni" americà és impossible i tot avenç en aquest sentit segella l'acceleració de la fi del nostre ecosistema.
Resulta evident que el creixement econòmic xinès (i indi) comporta un problema planetari. Però seria immoral, i d'altra banda des d'ara molt difícil, imposar alguna cosa que vagi en contra de la voluntat d'aquests països. L'aspiració de les classes emergents xineses (de 100 a 200 milions d'individus) al cotxe particular i al malbaratament desenfrenat del consumisme occidental és menys blasmable en tant que nosaltres en som llargament responsables.
Sigui com sigui, el destí del món i de la humanitat reposa molt llargament en les decisions dels responsables xinesos. Esperem que no aniran al final de l'atzucac del creixement que nosaltres estem a punt d'assolir.
Nota:
1: Carta del Nuovo Municipio in www.nuovomunicipo.org
---------------
Mauro Bonaiuti
Decreixement imposat o decreixement convivencial?
En els ambients acadèmics es comença a prendre en consideració aquesta línia de pensament? D'on venen els senyals més interessants?
Francament no. Els economistes, especialment a Itàlia, encara no han començat a prendre en consideració aquesta línia de pensament, amb poques excepcions del tot aïllades. Dins els àmbits acadèmics, les coses no són gaire diferents de com eren fa una trentena d'anys, quan Georgescu-Roegen va presentar la seva teoria bioeconòmica en el silenci total dels seus col•legues. D'altra banda, si avui l'economia és una forma de religió -tal com diu Latouche-, els economistes, com a sacerdots del sistema, defensaran les pròpies creences fins al final i contra tota evidència... Jo crec que seran els últims d'abandonar el vaixell, i només ho faran quan serà del tot evident que aquest s'enfonsa.
Quines són les resistències al canvi que cal superar? Creus que la crisi energètica i ecològica pot afavorir el procés?
Per poder fer front amb algun resultat a la crisi multidimensional que caracteritza el nostre temps, cal que els individus i les organitzacions comparteixin un imaginari comú. Cal que arribin, en altres paraules, a una representació consensuada, encara que a grans trets, de les causes de la crisi. Això és enormement complicat, per múltiples raons. La cultura postmoderna, en què estem immersos, comença justament amb el final de les grans narracions (marxisme i cristianisme, en primer lloc) i es caracteritza per un imaginari molt fluid i fragmentat. És la cultura del "tot va bé". Es viu en una aparença de llibertat, però en realitat no hi ha cap possibilitat real de qüestionar les regles del joc, també perquè és dificilíssim ajuntar individus, grups i organitzacions al voltant d'objectius comuns. La força del decreixement rau, eventualment, en això: que tot i ser una consigna entre d'altres, s'entreveu darrere seu la possibilitat d'un imaginari compartit, alternatiu al dominant.
Pel que fa l'impacte de les crisis, Georgescu-Roegen ja ho havia vist venir: la primera variable que assoliria el seu punt màxim, i que per tant imposaria canvis en les altres variables del sistema, és l'esgotament dels recursos naturals, el petroli en primer lloc. Les dades sobre la disponibilitat de petroli són conegudes i pel que se sap ja hem assolit el zenit, és a dir que, des d'aquest punt de vista, el decreixement ja ha començat; ja hem entrat en la fase de transició. Aquesta és la primera dada que cal tenir present: el canvi no és problema de les generacions futures, com s'anava dient fins ahir mateix i encara es diu. No parlem de 50 anys ni tan sols de 30, la transició comença avui i els propers 10-15 anys seran crucials.
És clar que la crisi en la disponibilitat d'energia, i per tant en els preus i en la disponibilitat dels aliments, portarà a un canvi global; la qüestió és saber de quin canvi es tractarà. Són possibles escenaris molt diferents, que es mouen entre els extrems oposats del decreixement real (o imposat) i el del decreixement autònom o, si volem utilitzar l'expressió d'Illich, convivencial. El primer escenari, tal com van les coses, és el més probable i s'acompanya d'un augment dels conflictes (en primer lloc, de guerres pels recursos), una desacceleració de l'economia global, un augment de la inflació i sobretot una deriva autoritària en la política dels governs, afavorida per la concentració dels poders típica de la globalització neoliberal, i motivada sobretot per la necessitat de controlar els recursos estratègics i contenir la disgregació social. Aquest és l'escenari poc desitjable però realista del que podem anomenar el decreixement real o autoritari.
A aquest escenari nosaltres en contraposem un altre de decreixement autònom i convivencial, que es basa en la consciència que la societat del creixement ja ha finit la seva etapa històrica, ja que la crisi ecològica, social i política que tenim al davant tenen la seva arrel comuna en el creixement, és a dir, en la pretensió de mantenir indefinidament un procés d'acumulació de riquesa, i també en les institucions que defensen aquest model malgrat el canvi de context.
Avui, el context demana una reducció dels fluxos de matèria i energia, una reducció en la dimensió dels grans aparells, una consolidació dels lligams socials, un estil de vida més sobri, una reducció dels temps dedicats a la producció i un augment de la cura dedicada a l'ambient, a la cultura i al lleure. Aquest tipus de consciència ens pot ajudar a interpretar la crisi com una oportunitat històrica per una descentralització voluntària, no traumàtica, i per tant com una possibilitat extraordinària per construir una societat autònoma, capaç d'un control democràtic de la tecnologia i d'un autogovern autèntic.
Creus que en el futur l'economia local pot recuperar terreny en l'escenari de globalització en què ens trobem? Ens pots fer algun exemple?
Penso que és possible. L'augment dels costos de l'energia, per tant dels transports i dels productes agrícoles, afavorirà l'economia local. Aquesta inversió de la tendència de gairebé un segle, per la qual el territori no és altra cosa que una font de recursos de la qual obtenir beneficis, és un procés molt important i, esperem, irreversible.
Quant a les experiències, destacaria les de consum crític, els productors biològics, el comerç just, les finances ètiques, i sobretot l'intent de crear una xarxa entre totes aquestes realitats amb la creació de districtes d'economia solidària. Tots aquests són fenòmens importants que es mouen en la direcció correcta. Experiències semblants, com n'hi ha moltes arreu del món, i especialment a Amèrica Llatina, són extremadament interessants perquè practiquen el respecte del medi ambient i els valors de justícia social juntament amb formes participades de gestió de l'activitat productiva. Constitueixen, per tant, uns laboratoris autèntics per a la construcció d'un sistema econòmic sostenible i convivencial, alternatiu al dominant.
El repte està, al meu entendre, en com estendre i difondre aquests principis i aquestes pràctiques. Per guanyar la partida als gegants de l'economia global, les realitats més aviat fràgils de l'economia solidària hauran de basar-se en una "estratègia de xarxes", que permeti als consumidors i als productors de crear un circuit privilegiat d'intercanvis dins dels territoris, gràcies també a l'ús de monedes complementàries (amb el suport, allà on sigui possible, de les institucions locals). Tot això, sense tornar a caure en el gegantisme i en els errors que va cometre el moviment cooperatiu...
---------------
Jean-Louis Prat
Objectar al creixement
Algunes veus alerten que és possible fer una lectura del decreixement en clau de dretes. Quins són, al teu entendre, els elements fonamentals que desmenteixen aquesta acusació?
De bon principi, em cal dir que no sóc un teòric del decreixement, i que prefereixo parlar d'objecció al creixement, i especificar que l'objecció és relativa al creixement il•limitat, ja que la noció de creixement, en si, no té cap mena de caràcter pervers: no hi ha res de més natural que el creixement d'organismes vius, però és tota una altra cosa quan el "creixement econòmic" és definit per l'augment regular del Pib, que és la simple traducció dels postulats de l'expansió capitalista, per la qual invertir no té sentit més enllà del fet que els capitals invertits reporten, tot seguit, una plusvàlua apreciable... Encara que no hagi exhaurit els recursos naturals, i no hagi posat en perill les condicions de vida de les generacions futures, el creixement il•limitat hauria de ser igualment objecte d'una crítica social, i també socialista, si agafem aquest mot en el seu sentit originari, que s'explica en la revolta contra l'explotació del treball. Aquesta va ser la formulació de Castoriadis, als anys 60, en refusar la ideologia burocràtica per la qual "el socialisme coincideix amb la nacionalització dels mitjans de producció i la planificació" i té per objectiu "l'augment de la producció i del consum": "aquestes idees han de ser denunciades despietadament, ja que mostren constantment la seva identitat amb l'orientació profunda del capitalisme". Així concloïa que "el programa socialista ha d'ésser presentat per allò que és: un programa d'humanització del treball i de la societat. S'ha de proclamar que el socialisme no és una terrassa d'oci a la presó industrial, ni un transistor per als presos, sinó la destrucció de la mateixa presó industrial"1.
Com és lògic, l'objecció al creixement no és compatible, per tant, amb la ideologia productivista d'una dreta liberal, lligada als interessos de l'expansió capitalista. Però pot ser objecte d'una Opa hostil per part d'una dreta antiliberal, lligada a valors precapitalistes, aquells que inspiren els adeptes d'un "socialisme nacional", o d'una "revolució conservadora". En aquest sentit hi ha motius per inquietar-se.
Si nosaltres hem de marcar la nostra diferència, ha de ser lluitant contra les desigualtats, que es presenten avui de forma escandalosa, i evitant de fer del decreixement un programa d'austeritat imposada als més pobres, mentre que els més rics sempre exercirien un dret a contaminar.
Un dels conceptes emergents en la reflexió sobre decreixement és la noció de bioregió, com a marc per a una relocalització de les nostres activitats. Veus possible articular aquest concepte en el marc europeu i/o mediterrani? Com?
No sé si cal parlar de bioregions, ni quins són els criteris que permeten delimitar-les. Cert, cal relocalitzar la major part de les activitats socials, i primerament els intercanvis econòmics. Però el prefix "bio" amaga un motiu d'inquietud, en la mesura que sembla fer intervenir un factor que escapa a la llibertat humana, cosa que també ens porta mals records. Remarquem, de pas, que això ens retorna a la primera qüestió, perquè es tracta d'un tema que la Nova Dreta acull sense recança la problemàtica de l'arrelament i la seva crítica del mestissatge cultural.
Nota:
1: Socialisme ou Barbarie, núm 33, p. 82, i n. 35, p. 29-30.
---------------
Paolo Cacciari
Transformar l'economia
En un escenari de decreixement, quins aspectes, pràctics i teòrics, hauran de transformar-se en relació amb el treball?
Crec que s'ha de posar molta atenció en la paraula decreixement. Una cosa és el decreixement real, imposat, aquell que se'ns cau a sobre d'una forma concreta com a conseqüència de la crisi interna del sistema de desenvolupament capitalista (depressió, reducció del poder de compra dels salaris, desvalorització del treball, destrucció de les economies de subsistència, etc., fins a la inevitable militarització del planeta) i una altra de ben diferent és el decreixement voluntari, triat, autogestionat. El primer cas porta a l'atur i la desesperació, el segon a l'alliberament del treball útil i creatiu. Crec que té molta raó John Holloway quan diu que la contradicció fonamental, insalvable dins del capitalisme, no és entre capital i treball, sinó entre treball subordinat, atrapat en la producció de plusvàlua en benefici del capital, d'una banda, i treball viu, útil i autodeterminat, per altra banda. Tot individu té un impuls positiu per fer, una potència transformadora altruista, no utilitarista, però es canalitza dins una divisió tècnica del treball i finalment acaba espremuda i utilitzada per a finalitats que ja no són compartides. Aquesta mena de miracle al revés el du a terme la indústria, amb la desresponsabilització de cada individu respecte a la tasca col•lectiva. Pensem en les produccions mortíferes, els armaments, la química, la biogenètica... Quan es diu que la democràcia s'atura a les portes de la fàbrica es vol expressar exactament això: ja no són els homes i les dones els qui han de decidir sobre el seu treball, sobre què, com i per a qui produir, sinó que ho fan les elits que dominen els mercats econòmics.
El decreixement, per tant, és un projecte polític i un moviment d'opinió per a la transformació de l'economia, alliberada del mite del creixement il•limitat de les mercaderies; una economia que preconitzi relacions socials, comportaments col•lectius i estils de vida individuals que es basen en la sostenibilitat ambiental i en la solidaritat entre les persones i les poblacions.
Entre els actors que es veuran implicats en la transició, més o menys traumàtica, cap al decreixement, hi ha els sindicats. Quin paper hi poden jugar?
Conec moltes experiències sindicals realment interessants a Itàlia. Per exemple, algunes estructures territorials de la Cgil (un dels sindicats majoritaris) han redescobert la dimensió municipal, implicant l'administració local i les comunitats. Conec experiències de l'Acli (sindicat d'adscripció catòlica) que redescobreixen la dimensió d'autodefensa mutualista en el sector de l'habitatge (autoconstrucció i autofinançament) i de la lluita davant la pujada de preus (grups de compra solidària, on diferents famílies s'organitzen per comprar directament als productors). Algunes categories (funcionaris públics) s'han mobilitzat entorn de lluites contra la privatització dels "béns comuns" (aigua i altres serveis públics locals). El sindicalisme de base, tradicionalment més combatiu, assumeix la no-negociabilitat d'alguns valors com la nocivitat dins i fora de la feina.
Sabem, però, que els sindicats estan sotmesos a una pressió fortíssima amb la precarització, fragmentació i etnicització de les relacions laborals. Sols, els sindicats no podran resistir-s'hi. D'ells, però, és legítim esperar-ne un discurs nou sobre la societat que ha de venir, més desitjable per a tots els treballadors. M'agradaria imaginar un sindicat que comenci a qüestionar realment els models i els valors del treball. Un sindicat que descobreixi les economies alternatives, solidàries, autogestionades i que les faci pesar en les negociacions com a contrapart, privada i pública.
Les Res (xarxes d'economia solidària) comencen a ser visibles. Moltes fires i algunes ciutats de l'altra economia han sorgit arreu d'Itàlia amb un èxit de públic inesperat. Les ganes de començar per un mateix, de modificar comportaments i estils de vida, és encomanadissa. Les administracions locals estan pressionades per demandes impensables fins fa poc (organitzar la recollida de residus porta a porta, ampliar les zones de vianants i els carris bici, els mercats pagesos, les subvencions per a les energies netes, etc.). Les associacions per a un decreixement serè, feliç i autogestionari van creixent.
Destacat: M'agradaria imaginar un sindicat que comenci a qüestionar realment els models i els valors del treball.
---------------
Enrico Euli
Limitar la catàstrofe
A què es deu l'adhesió i la simpatia que suscita la idea de decreixement en àmbits cada cop més extensos, malgrat que pugui indicar un empitjorament de les nostres condicions de vida?
Per als moviments i per a l'esquerra és un moment de gran buit. En comptes d'aprofitar l'actual horitzó catastròfic per qüestionar les seves premisses profundes, els resulta més fàcil apuntar-se a noves consignes i paraules de moda. Aquest també és el risc del decreixement: una forma de reciclatge aplicada al personal polític del segle passat. L'element positiu és que el decreixement és una paraula exigent, així que el reciclatge no serà tan senzill, si no és que el mot es manipula i s'aigualeix amb conceptes com sostenibilitat, compatibilitat ambiental, etc., la crítica radical dels quals ha estat justament el seu punt d'origen.
Com imagines la transició cap a una societat del decreixement? Creus que pot ser serena, pacífica o com a mínim ordenada?
Ho veig poc probable. Considero que seria forasenyat creure-ho i confiar, de forma il•lusòria, en una lectura anti-conflictual dels processos actuals i dels que vindran. No veig les condicions per a una transició sense catàstrofes. Ningú no pot evitar d'actuar a partir de les capacitats emocionals-cognitives i de les nostres premisses i hàbits mentals: una visió complexa és, avui, patrimoni de minories molt reduïdes.
Ara només podem intentar limitar els danys, reduir la violència i els efectes destructors de les males gestions del conflicte que s'han dut a terme fins ara. Però no em sembla que aquest sigui el camí que han pres les masses ni els seus governs, i menys encara les multinacionals i els veritables "poders forts" (banques, poders ocults, màfies, aparells militars-industrials). L'opció actual és i seguirà sent la militarització creixent del conflicte (com passa amb la "guerra preventiva" a gran escala, les pràctiques d'expulsió i discriminació cap als immigrats, l'ús de l'exèrcit a Nàpols per a la gestió de l'emergència pels residus, etc.) que en àmbit local n'ofereixen una demostració evident i emblemàtica.
Quina serà, al teu entendre, la generació que protagonitzarà aquest procés de canvi? Quins creus que seran, per al bo i per al dolent, els elements que la caracteritzaran?
Si hi haurà generacions futures (i això ja no és tan segur) i, sobretot, si estaran "políticament capacitades" (en el sentit de si tindran les condicions per actuar políticament), crec que en tot cas no serà a curt termini. Ara ens cal travessar un llarg desert, on la política, tal com l'hem conegut fins ara a les nostres vides, ja ha perdut sentit i funció. El que avui tenim a la disposició i anomenem "democràcia" és quelcom de totalment mistificat i inservible.
Si els moviments per al decreixement volguessin actuar per limitar els danys que la catàstrofe ens durà, haurien de treballar, juntament amb d'altres, per paralitzar l'actual sistema polític (desenvolupament massiu de l'acció directa noviolenta, de la no-col•laboració activa, de la desobediència civil; abstencionisme públic i motivat a les eleccions; creació d'un govern paral•lel; reducció dràstica i voluntària dels consums, en primer lloc energètics; boicot i sabotatge de les seus supremes de la violència estructural i cultural (banques, bases militars, universitats...). Però, només dir-ho, ja em fa somriure...
El moviment per al decreixement és l'únic que podria estar a l'alçada d'aquests canvis, des del punt de vista teòric; però la seva praxi dista de ser adequada a la fase del conflicte en què estem.
La crisi econòmica i el decreixement
Seguint l´amable invitació del periòdic L´ACCENT, desitjaria replicar Laura Blanco (veure L´ACCENT 136) en el marc del debat sobre el decreixement sostenible.
Val a dir que comparteixo amb Ivan Gordillo (veure L´ACCENT 135) la majoria dels arguments que utilitza per evidenciar la feblesa teòrica i pràctica del "decreixement sostenible". De totes maneres, alguns dels plantejaments del decreixement són interessants i convé donar suport a aquestes i altres iniciatives ecologistes.
Prenent doncs una perspectiva sindical i llibertaria, per tant anticapitalista, antiestatista i de defensa de l´autogestió obrera, estic en desacord en alguns punts amb Laura Blanco. És bastant provable que tinguem punts en comú amb alguns dels seus plantejaments, però no amb els que considero fonamentals.
Capitalistes o anticapitalistes
Des de la perspectiva del consum (la demanda), la crítica feta pels partidaris del decreixement és correcta i de fet ja apareix fa molts anys, a principis del segle XX, en Thorstein Veblen (1899)1 quan critica el consum ostentós de la classe capitalista, que avui en dia s´ha generalitzat amb l´anomenat consumisme. Aquesta critica també apareix en Christian Cornélissen (1903)2 quan planteja la necessitat de tenir en compte el "valor d´ús social" a l´hora de prioritzar un consum de la societat o un altre. Aquest valor d´ús social, decidit pels treballadors - consumidors, ha de servir per prioritzar el consum de la societat tant en distribució i quantitat de béns (evitar el consumisme i l´acaparament), com en tipus de béns (aliments i no armes). Des de la perspectiva de la producció (oferta) l´aportació més interessant és la de Paul A. Baran (1957)3 amb la idea de l´excedent econòmic potencial. Pel que fa a la idea fonamental, no és el mateix per un desenvolupament econòmic pensat per les persones, invertir l´excedent en produir aliments necessaris o invertir-lo en produir armes o publicitat.
Amb això estem d´acord. Ara bé, la idea de decreixement sostenible considero que és impossible en el capitalisme i entenc que els seus partidaris tenen com a mínim un punt dèbil fonamental en la teoria i un altre en la pràctica.
D´una banda, considero que les teories del decreixement no expliciten que la força fonamental d´impuls del sistema capitalista és l´acumulació de capital i el benefici. En aquesta línia tots en som una mica còmplices en ser un sistema autoritari, que obliga les persones a enquadrar-se en empreses per vendre la seva força de treball i seguir la roda. Existeixen també altres treballadors intel•lectuals que ho justifiquen i ho fomenten, i diferents quadres tècnics i polítics que l´estabilitzen. Per tant aquest aspecte fonamental del capitalisme (creixement i benefici) i la força social que ho impulsa són el que en un determinat moment pretenen aturar els partidaris del decreixement. Tota aquesta força social (empresaris, treballadors manuals, treballadors tècnics i intel•lectuals, els polítics, etc.), és la que s´ha de tenir en compte quan ens plantegem fer una proposta d´acció. Tota aquesta força social és la que s´ha d´anul•lar per poder pensar en decréixer dins el capitalisme.
Pel que fa la pràctica, element posterior al de l´anàlisi de la situació, com ha dit Laura Blanco "el decreixement proposa trencar amb el centralisme i amb l´economia planificada des de dalt". Aquesta proposta que tranquil•lament podria compartir com a anarcosindicalista, topa amb la dura realitat per aplicar-la. Per poder contrarestar amb garanties l´impuls capitalista entenc que es pot fer des de dalt, des de l´aparell de l´estat i mitjançant partits polítics revolucionaris o des de baix, des del nucli dur que són les empreses, mitjançant sindicats revolucionaris. Entenc que dir això obliga a prendre posició amb tàctiques i estratègies concretes, fet que a voltes no resulta massa còmode. És en aquest sentit que a la pràctica, per aconseguir un decreixement sostenible, els seus partidaris els falta posicionar-se: escollir per a l´acció organitzacions polítiques o sindicals revolucionaries que agrupin una majoria de treballadors i treballadores. És la classe treballadora qui mou l´economia, i és en definitiva qui pot canviar el seu rumb.
Crisi econòmica
Per definició una crisi econòmica en el capitalisme significa un descens de l´activitat econòmica, això implica decreixement del PIB, o creixement negatiu com els agrada dir als economistes burgesos. Un context com l´actual a l´Estat capitalista espanyol, de crisi econòmica, és precisament una representació del decreixement (no sostenible). El PIB cau i provoca conseqüències socials molt greus, com atur, pobresa, fins i tot depressions i suïcidis, i això precisament és quelcom prou seriós per tal de fer un anàlisi correcte de les implicacions que té aquest decreixement en el capitalisme.
La qüestió de tot plegat és observar que el sistema econòmic capitalista és drogoaddicte: necessita el benefici per sobreviure de la mateixa manera que una persona enganxada necessita la cocaïna. Quan en el sistema capitalista desapareixen l´acumulació de capital i el benefici, sigui per sobreinversió o per subconsum, l´activitat econòmica cau i arrossega l´esglaó més feble: la classe treballadora.
Per tant, no podem parlar de decreixement sense parlar de distribució de la renda, de com el sistema capitalista explota el treball assalariat i s´enriqueix quan tot va bé, i de com fa pagar als treballadors les crisis econòmiques amb atur i misèria. De com, en definitiva, els capitalistes, que tenen noms i cognoms, privatitzen beneficis i d´altra banda, socialitzen pèrdues.
Així doncs, també per aquesta evidència que es diu ´crisi econòmica´, considero que és impossible decréixer en el capitalisme. Això implica que cal destruir el capitalisme i s´ha d´avançar cap a una gestió de l´economia en mans de la classe treballadora, on no sigui el benefici privat sinó les necessitats socials les que guiïn la producció i que en aquest esquema es puguin incorporar els límits que planteja l´ecologisme. Em sembla doncs que les teories del decreixement no solucionen la qüestió de la imprescindible destrucció del capitalisme i la seva substitució per un sistema econòmic socialista autogestionari, i ni tan sols el com podríem arribar a aconseguir-ho.
Apunts finals
Estic força d´acord amb els objectius que planteja l´Entesa pel decreixement, però no veig com es vol aconseguir sense una anàlisi de fons del capitalisme i sense organitzacions polítiques o sindicals revolucionàries. En conseqüència, no sé com es vol aconseguir sense la destrucció del sistema capitalista. Un moviment social ecologista no sobra, no vull que se m´entengui malament, ara bé, em sembla prou evident que a aquestes alçades de la pel•lícula, calen organitzacions que agrupin una majoria de la població si realment es vol aturar la destrucció de la natura i de les persones per part del sistema capitalista.
Per últim dir que aposto fermament per un desenvolupament econòmic en base a la satisfacció de les necessitats bàsiques, tant aquí com en els països empobrits, mitjançant un model de gestió de l´economia basat en l´autogestió obrera i la planificació social. El camí per implementar-ho està engegat.
*LLUÍS RODRÍGUEZ és
Membre de l´Institut de
Ciències Econòmiques i de
l´Autogestió (ICEA) a Barcelona.
http://iceautogestion.org
---
1. Veblen, T (1899). Teoría de la clase ociosa. Alianza, 2004
2. Cornélissen, Ch (1903). Théorie de la valeur. Refutation des théories de Rodbertus, Karl Marx, Stanley Jevons & Boehm-Bawerk. 2eme Edition. New York, Burt Franklin, 1970.
3. Baran, P.A (1957). La economía política del crecimiento. Fondo de Cultura Económica. 1975
Algunes lectures recomanades
Hi ha diversos llibres editats darrerament que reflexionen a l´entorn tant de la proposta del decreixement com del model energètic vigent. Us en ressenyem alguns dels que es poden trobar a les llibreries dels Països Catalans.
Objectiu decreixement. Podem continuar creixent fins a l´infinit en un planeta finit?
Autoria: Col•lectiu revista Silence / Editorial: Leqtor / Primera edició: setembre de 2006
Partint de la tesi que el món s´acosta a una crisi econòmica i ecològica gravíssima, els diversos autors dels capítols d´aquest llibre aposten per una reducció planificada dels creixement econòmic dels països rics que ha de permetre avançar cap a un món més just, més pacífic i més ecològic.
Decrecimiento. El vano intento de poner a dieta la bestia
Autoria: Miren Etxezarreta i José Iglesias Fernández / Editorial: Zambra i Baladre
Anàlisi crític que fan aquests dos autors del Seminari d´Economia Crítica Taifa sobre els llibres de dos pensadors centrals de la Teoria del Decreixement: JM Naredo i Serge Latouche.
Raíces económicas del deterioro ecológico y social. Más allá de los dogmas
Autoria: José Manuel Naredo / Editorial: Siglo XXI / Primera edició: 2006
L´autor reinterpreta els problemes ambientals i socials actuals des de perspectives més àmplies que la teoria econòmica clàssica i fa propostes alternatives en la línia del decreixement.
La apuesta por el decrecimiento. ¿Cómo salir del imaginario dominante? / Sobrevivir al desarrollo
Autoria: Serge Latouche / Editorial: Icaria
Els dos llibres en castellà editats per Icària d´un dels pares de la Teoria del Decreixement,, on planteja les tesis que sustenten aquesta teoria. Latouche és professor emèrito d´economia de la Universitat París-Sud (Orsay).
El crepúsculo de la era trágica del petróleo. Pico del oro negro y colapso financero (y ecológico) mundial
Autoria: Ramón Fernández Durán / Editorial: Virus / Primera edició: juny de 2008
Membre d´Ecologistas en Acción, l´autor analitza la fi de l´Era del Petroli, que és ja a l´horitzó, i apunta propostes alternatives per afrontar-la. Considera, també, que la crisi a la que estem abocats obra oportunitats per caminar cap als altres mons possibles.
Revista Ecología Política, número 35
El número 35 d'aquesta revista està dedicat porta per títol "Drecimiento sostenible", i recull veus diverses que es posicionen al voltant d'aquest debat. Alguns dels articulistes són Albert Recio, Joaquim Sempere, Joan Martínez Alier o Oriol Leira.
Quin decreixement?
L’entrevista a Ivan Gordillo sobre el capitalisme verd identificant-lo amb el decreixement en l’anterior número de L’ACCENT m’ha remogut l’estómac. Intentaré respondre a algunes de les observacions sobre el que a l’entrevista s’anomena “Teoria del decreixement”, que, tal i com es planteja, no identifico amb el moviment pel decreixement en què s’inscriuen cada cop més grups d´activistes.
“Teoria” del decreixement
El decreixement no és una teoria i molt menys un teoria nova. Es tracta d´un mot provocador que manifesta una crítica a l´ideal irracional del creixement pel creixement, un mot que vol trencar amb la visió economicista de la societat i que planteja la voluntat de practicar una societat alternativa.
Recull moltes de les reivindicacions de l´esquerra tradicional anticapitalista, incloent al marxisme, però insistint en la crítica al nostre model de desenvolupament tant des del punt de vista social com ecològic (amb autors com Ivan Illich, Guy Debord, Partant, Vandana Shiva, Wolfgang Sachs, Georgescu Roegen ...).
Es pot pensar en el decreixement des de (1) La crítica GLOBAL al model de desenvolupament occidental, al sistema econòmic dominant que ens està portant cap a la degradació de la natura i de les relacions socials (2) Les propostes LOCALS que s’haurien de definir a través de la participació col•lectiva i de l‘autogestió, si bé s’estableixen algunes línies generals coherents amb la crítica global. Són, sens dubte, propostes incompatibles amb el capitalisme.
Algunes primeres propostes són: decréixer en producció i consum allà on és necessari fer-ho (“el Nord”), reduir l´escala dels grans aparells (multinacionals, tecnocràcia, burocràcies, etc), descentralitzar l´activitat econòmica a escala regional o local, desmaterialitzar la felicitat, tenir cura de les relacions humanes i amb la natura, afavorir l´autonomia local, etc.
Créixer o decréixer. Irrellevància del PIB
Com s´ha dit més a dalt, el decreixement vol trencar amb l´ideal irracional del creixement pel creixement. Això no vol dir que proclami el decreixement pel decreixement! Com comenta n´Ivan Gordillo, s´hauria de valorar què és desitjable per la societat i què no. El que no pots ser és que les nostres polítiques econòmiques i socials es basin en indicadors econòmics, com el PIB, que són meres convencions i que en cap cas mesuren el nostre benestar vital. El PIB és irrellevant pel que fa a les propostes del decreixement.
Si bé ens podem posar d´acord en alguns aspectes que haurien de decréixer: acumulació, explotació, desigualtat.. i altres que haurien de créixer: cooperació, conservació, ... les pràctiques concretes no són generalitzables en l´àmbit global.
El decreixement no és un pla macroeconòmic
Segons es comenta a l´entrevista, alguns autors del decreixement hauria proposant "una economia de mercat controlada”, “un finançament per capitals mixtos”; “uns serveis públics no privatitzables”.
Desconec d´on ha sortit concretament aquesta proposta, però no és generalitzada dins del moviment. El decreixement no tracta d´oferir un pla macroeconòmic alliberador, sinó alliberar-nos de la dictadura de l´economia sobre tots els altres aspectes de la vida. Dintre del decreixement hi ha moltes i diverses propostes. No es tracta de triar una proposta estructural per aplicar-la des de dalt, sinó de la construcció col•lectiva i pràctica d´alternatives.
Relació Nord-Sud: decreixement i redistribució
Parlar del decreixement com un projecte que defensa el creixement negatiu del PIB de forma indiscriminada, sense qüestionar el sistema ni tenir en compte les necessitats de cada indret, és un crítica destructiva absurda. M´entristeixen molt aquest tipus de crítiques poc fonamentades entre les alternatives radicals d´esquerra.
Sense dubte, la lluita contra les desigualtats és un del pilars dels militants que s´inscriuen en el decreixement. Mentre sí es proposa un decreixement de la producció i el consum de béns materials per aquells països o poblacions que han sobrepassat de molt la satisfacció de les seves necessitats bàsiques (és a dir, la reducció d´una petjada ecològica insostenible), també es parla de redistribució tant pels països del Sud, com dins dels propis països del nord. Evidentment, les societats tradicionals que ja són sostenibles no tenen cap necessitat de reduir el seu consum. Ara bé, la seva autonomia només pot fer-se realitat amb el decreixement del nord.
Convé destacar que aquest “decreixement material” no és només una necessitat global i una acció de justícia social, sinó una mesura desitjable per la societat on s´aplica. I no va sol, no és un objectiu en ell mateix, sinó una conseqüència de la millora de la qualitat de vida d´una societat, a través d´actuacions com la desmaterialització de les relacions socials, la recuperació d´espais de comunitat i cooperació, la reflexió sobre les pròpies necessitats de consum, el valorar més la qualitat que la quantitat, l´alliberament de les ànsies de posseir, de l’individualisme, la revalorització del nostre temps, la localització dels intercanvis, la descentralització de les decisions i dels sistemes de gestió... Per tant, als països del sud potser no els interessa reduir la seva petjada ecològica, però segurament tampoc els interessa imitar el nostre model de desenvolupament que ens ha dut a la societat de l´individualisme autodestructiu.
Insisteixo, en cap cas el decreixement vol imposar un model uniforme de no creixement! Cauríem en un nou etnocentrisme, equivalent al del desenvolupament.
Decreixement i marxisme
El decreixement i el marxisme actual són força propers, però en alguns temes l’acord encara es fa difícil:
1 – Visió lineal de la historia. Marx descriu la historia com una lluita de classes des de les relacions “amo/esclau”, “capitalista/assalariat” fins a la “societat sense classes”. Aquesta visió manté la idea de la superioritat occidental: el tercer món ha de passar per una etapa capitalista de tipus occidental abans d´arribar a la societat sense classes. Si es considera que qualsevol poble ha de crear un estat que garanteixi seguretat social, jubilació, atur o renda bàsica, aleshores l´economia informal que es perpetua a l’Àfrica -¬es veu com un retrocés. Des del decreixement es planteja que existeixen altres sistemes de solidaritat no estatals com la solidaritat familiar o tribal que no es poden considerar com inferiors a priori. Els marxistes han esperat els anys 90 per començar la lluita per la preservació dels modes organitzatius indígenes.
2 – Tecnologia i Naturalesa. El marxisme tradicional tampoc trenca amb la voluntat de domar la naturalesa ni amb la carrera tecnològica. Durant el segle XX el marxisme ha apostat per la industrialització i la tecnologia com a mitjà de progrés universal. Tanmateix, els darreres anys se senten veus contra els transgènics, la nuclear, les nanotecnologies, ... Poc a poc també es sent la voluntat de redescobrir una vida més propera a la natura.
3 – Sortir del economicisme i buscar l´autosuficiència local. A diferència del marxisme tradicional, partidari de canviar la societat a través de la revolució de les institucions, el decreixement proposa trencar amb el centralisme i amb l´economia planificada des de dalt.
Per concloure, deixant de sacralitzar el desenvolupament, la tecnologia i les teories econòmiques i centrant un major interès en la natura i les relacions humanes, el marxisme podria reconciliar-se amb el decreixement.
Tot extret d´aquí: http://www.fabrica.cat/index.php?option=com_content&task=view&id=396&Itemid=51
