dijous, 23 d’octubre de 2008

Illacura: Especial Decreixement


[La revista Illacrua ha elaborat un dossier especial (que es correspon al número 162 de la publicació) que reflexiona a l'entorn del decreixement. A LA FÀBRICA ens fem ressò d'alguns dels articles que composen el conjunt del dossier dins del monogràfic que hem obert sobre el mateix debat. Us presentem l'article introductori de la revista].


Abandonar el creixement, abandonar el capitalisme


Des dels seus inicis al segle XVIII, el capitalisme ha estat intrínsecament vinculat al creixement; l'un no s'entén sense l'altre. Per la seva banda, els paradigmes econòmics forjats en contraposició a l'escola clàssica de la ciència econòmica no tan sols no han sabut evitar el parany, sinó que han contribuït indirectament a perpetuar l'obsessió pel creixement en unes societats en què l'augment de la producció ja no contribueix a reduir l'atur (i, per tant, la pobresa), sinó a fer créixer l'opulència i a erosionar el planeta. Només si abandonem el capitalisme podrem sortir de la trampa del creixement.


Si una cosa cal reconèixer al capitalisme és el mèrit d'haver propiciat la millora segurament més pronunciada en el nivell de vida de l'home mitjà dels centres civilitzats de la Terra des dels inicis de la història, fenomen que té lloc a Holanda i Anglaterra al segle XVIII. És aleshores, en el moment en què aquests països comencen a experimentar una millora ferma i persistent en la seva riquesa, quan l'economia es converteix per primera vegada en matèria d'estudi. Però és obligat recordar també que només una molt reduïda part dels habitants del planeta va beneficiar-se d'aquesta millora en les condicions de vida, i que va ser el procés d'acumulació prèvia -possible gràcies al pervers sistema de relacions polítiques de l'Antic Règim- allò que va propiciar-la.


En basar-se en l'acumulació il•limitada i la maximització dels beneficis, el capitalisme és un sistema de producció condemnat al creixement. A més, es tracta d'un creixement desigual, que fomenta la injustícia. La "llei de broze del salari", un dels principis sobre els quals va fundar-se la moderna ciència econòmica i per tant el capitalisme mateix, postulava que tot augment en els salaris ha d'anar precedit d'un augment en els beneficis (de la mateixa manera que havia estat el procés d'acumulació prèvia allò que havia permès un primer increment del nivell de vida). La relació entre capitalisme i creixement és tan estreta que, quan no pot créixer, el sistema es veu abocat a la crisi. Aquest va ser l'origen de la gran convulsió que va tenir lloc a partir del crac del 1929, crisi que també va ser provocada, en combinació amb l'estancament econòmic, per la generació d'una sèrie de contradiccions internes (excés d'endeutament, bombolla financera).


El keynesianisme, una falsa solució

En aquest context de crisi es comença a prestar una major atenció a la manca de seguretat provocada pel capitalisme. Així, la inseguretat econòmica, que durant molt de temps havia estat considerada com a requisit fonamental d'una producció econòmica creixent i eficient, va deixar pas progressivament a una major preocupació per la seguretat, canvi que es va traduir en l'aplicació d'una sèrie de mesures (seguretat social, subsidis, etc.) que servien per protegir el poder adquisitiu dels consumidors (enfortint d'aquesta manera la demanda agregada interna) i evitar noves depressions. D'altra banda, la gradual difusió de les idees keynesianes va fer que s'imposessin com a principals objectius de la política econòmica a curt termini el creixement i la plena ocupació, per bé que això hagués de significar un endeutament transitori de l'Estat.


Tant les polítiques keynesianes com la planificació estatal implantada des dels anys trenta del segle XX, i ja de manera més estesa a partir de la Segona Guerra Mundial, van propiciar un accentuat creixement econòmic que va generalitzar, als anys seixanta, la societat de consum. Tal com Galbraith va posar en relleu, en aquest nou escenari la preocupació keynesiana per elevar la producció ja no tenia com a traducció una reducció de l'atur, sinó el creixement de l'opulència: incrementar la producció significava augmentar una oferta de béns ja opulenta, i perquè aquesta oferta pogués ser absorbida pels consumidors van generalitzar-se el pagament a terminis i el sistema d'endeutament (que precisament havia estat una de les causes que havien portat al crac del 1929), així com la publicitat.


El més obscè és que aquesta opulència convivia amb la misèria i l'explotació política del Tercer Món. Tal com ho expressava Frantz Fanon, una de les veus referents de la perifèria durant els anys seixanta, resultava ridícul que en l'època de l'Sputnik hi hagués qui és morís de gana. A les ànsies de millora econòmica i d'alliberament anticolonial del Tercer Món s'unia, en els països industrialitzats, la percepció que un món sense fam i sense opressió ja no era cap quimera, sinó una escomesa tècnicament realitzable: tal com postulà Marcuse, estàvem davant del "final de la utopia". És en bona mesura aquesta percepció allò que explica la radicalització política de finals dels anys seixanta.


Quatre dècades més tard, la situació és encara més preocupant: si bé l'aplicació de polítiques neoliberals des dels anys vuitanta ha anat acompanyada d'un creixement econòmic generalitzat, les desigualtats entre països rics i pobres han augmentat de manera significativa (si el 1960 el 20% d'habitants més rics del planeta disposava del 70% dels ingressos, el 2004 en posseïa el 83%; pel que fa al 20% més pobre, la seva participació en la riquesa ha passat, en els mateixos anys, del 2,3% a l'1,4%).


Sortir de la trampa

Malgrat l'evidència de les xifres, l'equació entre creixement i desigualtat segueix sense atreure l'atenció dels governants. I per bé que algunes de les regles d'or del neoliberalisme han començat a ser qüestionades en l'actual context de crisi -és el cas del mandat del Banc Central Europeu de preocupar-se únicament per la contenció de la inflació, que ha estat qüestionat fins i tot pel mateix president de torn de la Unió Europea, Nicolas Sarkozy-, no és per mitjà del retorn a les polítiques keynesianes -per altra banda poc probable- com aconseguirem pal•liar els efectes perniciosos del capitalisme i el seu germà bessó, el creixement, que ens aboquen a la destrucció del planeta (com ens recorda Latouche, un creixement infinit és incompatible amb un planeta finit).


Per a alguns, la resposta als problemes que tenim plantejats passa per limitar la població mundial. És l'opinió, per exemple, de Jeffrey Sachs, economista i director del Projecte del Mil•lenni de les Nacions Unides entre el 2002 i el 2006, que opina que amb la tecnologia disponible actualment no és possible alimentar els 6.700 milions d'habitants de la Terra sense generar serioses amenaces per al medi ambient. Tanmateix, les evidents restriccions a la llibertat que implica una política malthusiana i els problemes socials que pot generar (el cas de la Xina ens serveix d'advertència) fan que no representi una alternativa a considerar.


Tampoc els avenços tecnològics no constitueixen cap solució. D'una banda, perquè l'eficiència tecnològica dels països rics és parcialment deguda a la deslocalització d'una part de la nostra base industrial als països del Sud. I, de l'altra, perquè sovint un augment en l'eficiència tecnològica té la conseqüència no desitjada de provocar un increment del consum (és el que els economistes anomenen "efecte rebot" o "paradoxa de Jevons").


Sortir de la trampa implica anar més enllà, implica un canvi radical de mentalitat i l'adopció d'un mode de vida més auster: els problemes que comporta per a l'economia mundial que països emergents i amb una gran població com la Xina o l'Índia vulguin ara alimentar-se de filet -així ho expressava José María Sumpsi, subdirector general de la Fao- evidencien que les pautes de consum dels països rics són insostenibles i no poden generalitzar-se. El primer pas l'hem de donar, doncs, des de les zones del planeta que vivim en l'opulència i el malbaratament, per intentar després que la nostra conducta serveixi d'exemple i puguem construir un sistema productiu que abandoni definitivament l'obsessió pel màxim benefici i l'acumulació il•limitada. La qual cosa vol dir abandonar el capitalisme mateix.



In decrescendo, per a 5 veus

[Entrevista a cinc veus sobre el decreixement dins del dossier sobre el decreixement que ha elaborat la revista Illacrua i que incorporem dins del monogràfic que hem obert a LA FÀBRICA]


La recerca d'autories o identificacions massa orgàniques per al discurs sobre decreixement podria dur-nos a un error, ja que suposaria restar al moviment la seva complexitat, heterogeneïtat i capacitat de sorprendre. Per aquest motiu ens ha semblat més interessant proposar un apropament coral i polifònic, on les respostes a les nostres qüestions provenen de veus diverses, cadascuna amb una tonalitat diferent i un timbre particular, però també, creiem, amb un efecte sonor de conjunt.



La primera veu és la de Serge Latouche, l'economista amb qui Illacrua va encetar la temàtica fa ja més d'un any, una figura clau per reprendre el fil. La seva intensíssima activitat com a conferenciant el fa un testimoni privilegiat per saber quina resposta, acceptació i dubtes està suscitant la proposta del decreixement entre la gent d'arreu.

Amb Mauro Bonaiuti, també economista i investigador italià, estudiós de la Bioeconomia de Georgescu-Roegen, intentem aprofundir en les arrels de l'economia ecològica per detectar quina acceptació està tenint en l'àmbit acadèmic, on l'ortodòxia economicista és dominant.

Jean-Louis Prat, filòsof i objector de creixement de la Catalunya Nord, ens ajuda a dirimir dubtes sobre suposades lectures del decreixement des de la dreta.

Paolo Cacciari, una de les personalitats de l'àmbit polític italià que més s'ha implicat en l'aposta del decreixement, aprofundeix la reflexió sobre els punts de trobada entre les tradicions marxista i ecologista, i apunta línies d'evolució sobre un tema clau com és el del treball.

Finalment, Enrico Euli, un dels pensadors i activistes més originals sorgit dels moviments socials a Itàlia, ens ofereix una visió crítica i no gens complaent sobre la duresa dels conflictes actuals i les perspectives d'una transició a gran escala, que difícilment podrà evitar de ser traumàtica.

---------------

Serge Latouche
Per una ciutadania ecològica local


En els darrers dos anys has dedicat una part important del teu temps a viatjar al llarg i ample d'Itàlia, França, Estat espanyol i Bèlgica per parlar de decreixement. Què t'ha sorprès del públic que et ve a escoltar? Què els preocupa més?

Estic sorprès de la joventut de l'assistència. Sovint els organitzadors de les trobades són ex 68, altermundialistes, etc. de la meva generació. Ells són els primers sorpresos de l'afluència de joves de menys de trenta anys i estudiants de secundària. Això és per a mi un motiu de gran satisfacció perquè els tocarà a ells intentar salvar el planeta.

Les preguntes són naturalment molt variades segons l'auditori, l'edat dels assistents i l'estatus social. Molt poques persones posen en qüestió l'anàlisi i la major part simpatitza amb l'objectiu. Les preguntes s'orienten sobretot cap als mitjans per arribar-hi. Com fer bellugar les coses, les mentalitats, els hàbits? Amb el canvi de comportament personal (simplicitat voluntària) pot haver-n'hi prou? La política pot fer canviar les coses? L'educació i l'ensenyament? Com evitar la manipulació de què som víctimes? Com proposar el decreixement als països pobres? I després què fer amb la Xina? No som ja massa gent en el planeta?


En els teus viatges has entrat en contacte amb realitats i experiències que buscaven moure's en la direcció del decreixement. Quines t'han semblat més interessants?

En el context europeu actual, l'acció local pot revestir dues formes principals complementàries: la protesta i la proposta. La protesta es concreta en les mobilitzacions que s'organitzen regionalment i localment contra els "grans projectes" (autopistes, Tgv, centrals nuclears, etc.) que sacrifiquen les poblacions reals i el seu benestar concret i local sobre l'altar de l'indicador de benestar estadístic abstracte, deslocalitzat. A Itàlia, per esquivar les crítiques dels tecnòcrates que acusen les localitats afectades d'obeir el complex NIMBY (not in my backyard/ no al meu pati del darrere), els opositors han decidit de donar-se suport mútuament (Patto di mutuo soccorso), creant així una consciència global dels reptes locals (oposant a l'eslogan NIMBY el seu BANANA, build absolutely nothing anywhere near anything!).

Un dels mitjans noviolents sovint eficaç és la interpel•lació dels càrrecs electes o dels responsables administratius, tècnics, econòmics, fins i tot l'assetjament jurídic. Davant del corró compressiu de les lògiques dominants, s'assisteix a una lluita titànica en la qual aquells que militen per una alternativa sovint fan la figura de Sísif. D'altra banda, les batalles locals contra els megaprojectes concrets són sovint el terreny favorable per a una visió més àmplia de les disfuncions del sistema i de l'emergència d'un equip municipal alternatiu, com les llistes cíviques sortides de la societat civil que es multipliquen en molts països.


I la proposta?

Per sostenir les seves resistències, una mica pertot arreu, a França i a Itàlia, i des de fa poc a Bèlgica i Espanya, els grups pel decreixement es constitueixen espontàniament, organitzen marxes, teixeixen xarxes. El camí "decreixent" inspira comportaments "virtuosos". Citem el moviment Cambiaresti d'aquells que intenten viure segons un "balanç de justícia", és a dir una petjada ecològica equitativa (1.300 famílies en la sola regió de Venècia), o bé les ecoviles, les Amap (Associations pour le maintien d'una agriculture paysanne) a França; els Gas (Gruppi d'acquisto solidali, grups de compra solidària) a Itàlia, que descansen sobre uns circuits curts i una aliança productors/consumidors, els adeptes de la simplicitat voluntària, etc. Així es construeix a poc a poc una ciutadania ecològica local, base d'una nova identitat.

Esperant els necessaris canvis de "governances" mundial, i l'arribada al poder de governs nacionals favorables a l'objecció de creixement, nombrosos actors locals han manllevat implícitament o explícita la via de la utopia fecunda del decreixement. Col•lectivitats locals, des de Carolina del Nord fins a Châlon-sur-Saône, agafen la davantera i comencen a posar en joc la lluita contra el canvi climàtic. La disminució del consum d'energia pot agafar com a model l'exemple de BedZED (Beddington Zero Energy Development) i fixar-se l'objectiu de les "ciutats perdurables". Certes regions decideixen refusar els transgènics (l'Alta Àustria, la Toscana, i la mateixa Polònia).

La nova xarxa de municipis intenta promoure un canvi institucional complementari a les iniciatives esmentades. Es tracta d'una associació constituïda per investigadors, de moviments socials i de nombrosos responsables locals provinents de petits municipis, però també d'entitats més importants com el departament de Milà i la regió de la Toscana, que, a escala local, volen resoldre els problemes generats per la desmesura de la societat de creixement. L'originalitat de la xarxa consisteix a escollir una estratègia que reposa en el territori, és a dir, en el fet de concebre l'àmbit local com un camp d'interacció entre actors socials, medi ambient físic i patrimonis territorials. Segons el manifest, es tracta d'"un projecte polític que valora els recursos i les especificitats locals, encoratjant processos d'autonomia conscient i responsable i refusant el pilotatge exterior (heterodirecció) de la mà invisible del mercat planetari"1. Altrament dit, es tracta de laboratoris d'anàlisi crítica i d'autogovern per a la defensa dels béns comuns reincorporant la idea de "vila urbana" i la via traçada pels moviments de les "ciutats lentes" (slow city, xarxa mundial de ciutats mitjanes que limiten voluntàriament el seu creixement demogràfic a 60.000 habitants). Aquest moviment complet és el del Slow food al qual s'han adherit, a través del món, cent mil productors, pagesos, artesans i pescadors que lluiten contra la uniformització de l'alimentació i per retrobar el gust i el sabors. També es pot mencionar el moviment de les transition town a Irlanda i Anglaterra (Kinsale) o l'experiència de Mouans Sartou. Totes les experiències constitueixen els mateixos laboratoris d'una alternativa i participen d'aquests "monestirs del tercer mil•lenni", com els anomena Maurizio Pallante, per preparar la civilització de demà o, en cas de catàstrofe global, preservar un mínim de civilitat per construir el demà passat.



Sembla bastant clar que la nostra societat ha de decréixer. Però existeixen altres països que aspiren encara a un creixement del seu sistema econòmic i estàndard de vida. Creus que aquest fet pot obrir una perspectiva perillosa i hauria de ser considerada una amenaça a escala mundial?

Naturalment el fet que nosaltres, occidentals, hem reeixit, no sense fer mal (dues guerres de l'opi i 50 anys de comunisme a la Xina, un segle de colonització a l'Àfrica, l'Índia, el Brasil...) a inocular el virus del creixement econòmic a la resta del món fa que el canvi sigui més difícil. La colonització de l'imaginari ha estat el més gran èxit d'Occident i serà la seva més gran tragèdia. Excepte alguns "supervivents" dels primers pobles (amb tot, 375 milions) i de petites minories en els països del Sud, que són i volen restar fora del creixement i fora del desenvolupament, la immensa majoria de la població mundial aspira (i es pot comprendre fàcilment) al nivell i al model de viure nord-americà. És clar que la generalització del "somni" americà és impossible i tot avenç en aquest sentit segella l'acceleració de la fi del nostre ecosistema.

Resulta evident que el creixement econòmic xinès (i indi) comporta un problema planetari. Però seria immoral, i d'altra banda des d'ara molt difícil, imposar alguna cosa que vagi en contra de la voluntat d'aquests països. L'aspiració de les classes emergents xineses (de 100 a 200 milions d'individus) al cotxe particular i al malbaratament desenfrenat del consumisme occidental és menys blasmable en tant que nosaltres en som llargament responsables.

Sigui com sigui, el destí del món i de la humanitat reposa molt llargament en les decisions dels responsables xinesos. Esperem que no aniran al final de l'atzucac del creixement que nosaltres estem a punt d'assolir.


Nota:

1: Carta del Nuovo Municipio in www.nuovomunicipo.org

---------------

Mauro Bonaiuti
Decreixement imposat o decreixement convivencial?


En els ambients acadèmics es comença a prendre en consideració aquesta línia de pensament? D'on venen els senyals més interessants?

Francament no. Els economistes, especialment a Itàlia, encara no han començat a prendre en consideració aquesta línia de pensament, amb poques excepcions del tot aïllades. Dins els àmbits acadèmics, les coses no són gaire diferents de com eren fa una trentena d'anys, quan Georgescu-Roegen va presentar la seva teoria bioeconòmica en el silenci total dels seus col•legues. D'altra banda, si avui l'economia és una forma de religió -tal com diu Latouche-, els economistes, com a sacerdots del sistema, defensaran les pròpies creences fins al final i contra tota evidència... Jo crec que seran els últims d'abandonar el vaixell, i només ho faran quan serà del tot evident que aquest s'enfonsa.


Quines són les resistències al canvi que cal superar? Creus que la crisi energètica i ecològica pot afavorir el procés?

Per poder fer front amb algun resultat a la crisi multidimensional que caracteritza el nostre temps, cal que els individus i les organitzacions comparteixin un imaginari comú. Cal que arribin, en altres paraules, a una representació consensuada, encara que a grans trets, de les causes de la crisi. Això és enormement complicat, per múltiples raons. La cultura postmoderna, en què estem immersos, comença justament amb el final de les grans narracions (marxisme i cristianisme, en primer lloc) i es caracteritza per un imaginari molt fluid i fragmentat. És la cultura del "tot va bé". Es viu en una aparença de llibertat, però en realitat no hi ha cap possibilitat real de qüestionar les regles del joc, també perquè és dificilíssim ajuntar individus, grups i organitzacions al voltant d'objectius comuns. La força del decreixement rau, eventualment, en això: que tot i ser una consigna entre d'altres, s'entreveu darrere seu la possibilitat d'un imaginari compartit, alternatiu al dominant.

Pel que fa l'impacte de les crisis, Georgescu-Roegen ja ho havia vist venir: la primera variable que assoliria el seu punt màxim, i que per tant imposaria canvis en les altres variables del sistema, és l'esgotament dels recursos naturals, el petroli en primer lloc. Les dades sobre la disponibilitat de petroli són conegudes i pel que se sap ja hem assolit el zenit, és a dir que, des d'aquest punt de vista, el decreixement ja ha començat; ja hem entrat en la fase de transició. Aquesta és la primera dada que cal tenir present: el canvi no és problema de les generacions futures, com s'anava dient fins ahir mateix i encara es diu. No parlem de 50 anys ni tan sols de 30, la transició comença avui i els propers 10-15 anys seran crucials.

És clar que la crisi en la disponibilitat d'energia, i per tant en els preus i en la disponibilitat dels aliments, portarà a un canvi global; la qüestió és saber de quin canvi es tractarà. Són possibles escenaris molt diferents, que es mouen entre els extrems oposats del decreixement real (o imposat) i el del decreixement autònom o, si volem utilitzar l'expressió d'Illich, convivencial. El primer escenari, tal com van les coses, és el més probable i s'acompanya d'un augment dels conflictes (en primer lloc, de guerres pels recursos), una desacceleració de l'economia global, un augment de la inflació i sobretot una deriva autoritària en la política dels governs, afavorida per la concentració dels poders típica de la globalització neoliberal, i motivada sobretot per la necessitat de controlar els recursos estratègics i contenir la disgregació social. Aquest és l'escenari poc desitjable però realista del que podem anomenar el decreixement real o autoritari.

A aquest escenari nosaltres en contraposem un altre de decreixement autònom i convivencial, que es basa en la consciència que la societat del creixement ja ha finit la seva etapa històrica, ja que la crisi ecològica, social i política que tenim al davant tenen la seva arrel comuna en el creixement, és a dir, en la pretensió de mantenir indefinidament un procés d'acumulació de riquesa, i també en les institucions que defensen aquest model malgrat el canvi de context.

Avui, el context demana una reducció dels fluxos de matèria i energia, una reducció en la dimensió dels grans aparells, una consolidació dels lligams socials, un estil de vida més sobri, una reducció dels temps dedicats a la producció i un augment de la cura dedicada a l'ambient, a la cultura i al lleure. Aquest tipus de consciència ens pot ajudar a interpretar la crisi com una oportunitat històrica per una descentralització voluntària, no traumàtica, i per tant com una possibilitat extraordinària per construir una societat autònoma, capaç d'un control democràtic de la tecnologia i d'un autogovern autèntic.


Creus que en el futur l'economia local pot recuperar terreny en l'escenari de globalització en què ens trobem? Ens pots fer algun exemple?

Penso que és possible. L'augment dels costos de l'energia, per tant dels transports i dels productes agrícoles, afavorirà l'economia local. Aquesta inversió de la tendència de gairebé un segle, per la qual el territori no és altra cosa que una font de recursos de la qual obtenir beneficis, és un procés molt important i, esperem, irreversible.

Quant a les experiències, destacaria les de consum crític, els productors biològics, el comerç just, les finances ètiques, i sobretot l'intent de crear una xarxa entre totes aquestes realitats amb la creació de districtes d'economia solidària. Tots aquests són fenòmens importants que es mouen en la direcció correcta. Experiències semblants, com n'hi ha moltes arreu del món, i especialment a Amèrica Llatina, són extremadament interessants perquè practiquen el respecte del medi ambient i els valors de justícia social juntament amb formes participades de gestió de l'activitat productiva. Constitueixen, per tant, uns laboratoris autèntics per a la construcció d'un sistema econòmic sostenible i convivencial, alternatiu al dominant.

El repte està, al meu entendre, en com estendre i difondre aquests principis i aquestes pràctiques. Per guanyar la partida als gegants de l'economia global, les realitats més aviat fràgils de l'economia solidària hauran de basar-se en una "estratègia de xarxes", que permeti als consumidors i als productors de crear un circuit privilegiat d'intercanvis dins dels territoris, gràcies també a l'ús de monedes complementàries (amb el suport, allà on sigui possible, de les institucions locals). Tot això, sense tornar a caure en el gegantisme i en els errors que va cometre el moviment cooperatiu...


---------------

Jean-Louis Prat
Objectar al creixement

Algunes veus alerten que és possible fer una lectura del decreixement en clau de dretes. Quins són, al teu entendre, els elements fonamentals que desmenteixen aquesta acusació?
De bon principi, em cal dir que no sóc un teòric del decreixement, i que prefereixo parlar d'objecció al creixement, i especificar que l'objecció és relativa al creixement il•limitat, ja que la noció de creixement, en si, no té cap mena de caràcter pervers: no hi ha res de més natural que el creixement d'organismes vius, però és tota una altra cosa quan el "creixement econòmic" és definit per l'augment regular del Pib, que és la simple traducció dels postulats de l'expansió capitalista, per la qual invertir no té sentit més enllà del fet que els capitals invertits reporten, tot seguit, una plusvàlua apreciable... Encara que no hagi exhaurit els recursos naturals, i no hagi posat en perill les condicions de vida de les generacions futures, el creixement il•limitat hauria de ser igualment objecte d'una crítica social, i també socialista, si agafem aquest mot en el seu sentit originari, que s'explica en la revolta contra l'explotació del treball. Aquesta va ser la formulació de Castoriadis, als anys 60, en refusar la ideologia burocràtica per la qual "el socialisme coincideix amb la nacionalització dels mitjans de producció i la planificació" i té per objectiu "l'augment de la producció i del consum": "aquestes idees han de ser denunciades despietadament, ja que mostren constantment la seva identitat amb l'orientació profunda del capitalisme". Així concloïa que "el programa socialista ha d'ésser presentat per allò que és: un programa d'humanització del treball i de la societat. S'ha de proclamar que el socialisme no és una terrassa d'oci a la presó industrial, ni un transistor per als presos, sinó la destrucció de la mateixa presó industrial"1.

Com és lògic, l'objecció al creixement no és compatible, per tant, amb la ideologia productivista d'una dreta liberal, lligada als interessos de l'expansió capitalista. Però pot ser objecte d'una Opa hostil per part d'una dreta antiliberal, lligada a valors precapitalistes, aquells que inspiren els adeptes d'un "socialisme nacional", o d'una "revolució conservadora". En aquest sentit hi ha motius per inquietar-se.

Si nosaltres hem de marcar la nostra diferència, ha de ser lluitant contra les desigualtats, que es presenten avui de forma escandalosa, i evitant de fer del decreixement un programa d'austeritat imposada als més pobres, mentre que els més rics sempre exercirien un dret a contaminar.


Un dels conceptes emergents en la reflexió sobre decreixement és la noció de bioregió, com a marc per a una relocalització de les nostres activitats. Veus possible articular aquest concepte en el marc europeu i/o mediterrani? Com?

No sé si cal parlar de bioregions, ni quins són els criteris que permeten delimitar-les. Cert, cal relocalitzar la major part de les activitats socials, i primerament els intercanvis econòmics. Però el prefix "bio" amaga un motiu d'inquietud, en la mesura que sembla fer intervenir un factor que escapa a la llibertat humana, cosa que també ens porta mals records. Remarquem, de pas, que això ens retorna a la primera qüestió, perquè es tracta d'un tema que la Nova Dreta acull sense recança la problemàtica de l'arrelament i la seva crítica del mestissatge cultural.

Nota:

1: Socialisme ou Barbarie, núm 33, p. 82, i n. 35, p. 29-30.

---------------

Paolo Cacciari
Transformar l'economia


En un escenari de decreixement, quins aspectes, pràctics i teòrics, hauran de transformar-se en relació amb el treball?

Crec que s'ha de posar molta atenció en la paraula decreixement. Una cosa és el decreixement real, imposat, aquell que se'ns cau a sobre d'una forma concreta com a conseqüència de la crisi interna del sistema de desenvolupament capitalista (depressió, reducció del poder de compra dels salaris, desvalorització del treball, destrucció de les economies de subsistència, etc., fins a la inevitable militarització del planeta) i una altra de ben diferent és el decreixement voluntari, triat, autogestionat. El primer cas porta a l'atur i la desesperació, el segon a l'alliberament del treball útil i creatiu. Crec que té molta raó John Holloway quan diu que la contradicció fonamental, insalvable dins del capitalisme, no és entre capital i treball, sinó entre treball subordinat, atrapat en la producció de plusvàlua en benefici del capital, d'una banda, i treball viu, útil i autodeterminat, per altra banda. Tot individu té un impuls positiu per fer, una potència transformadora altruista, no utilitarista, però es canalitza dins una divisió tècnica del treball i finalment acaba espremuda i utilitzada per a finalitats que ja no són compartides. Aquesta mena de miracle al revés el du a terme la indústria, amb la desresponsabilització de cada individu respecte a la tasca col•lectiva. Pensem en les produccions mortíferes, els armaments, la química, la biogenètica... Quan es diu que la democràcia s'atura a les portes de la fàbrica es vol expressar exactament això: ja no són els homes i les dones els qui han de decidir sobre el seu treball, sobre què, com i per a qui produir, sinó que ho fan les elits que dominen els mercats econòmics.

El decreixement, per tant, és un projecte polític i un moviment d'opinió per a la transformació de l'economia, alliberada del mite del creixement il•limitat de les mercaderies; una economia que preconitzi relacions socials, comportaments col•lectius i estils de vida individuals que es basen en la sostenibilitat ambiental i en la solidaritat entre les persones i les poblacions.


Entre els actors que es veuran implicats en la transició, més o menys traumàtica, cap al decreixement, hi ha els sindicats. Quin paper hi poden jugar?

Conec moltes experiències sindicals realment interessants a Itàlia. Per exemple, algunes estructures territorials de la Cgil (un dels sindicats majoritaris) han redescobert la dimensió municipal, implicant l'administració local i les comunitats. Conec experiències de l'Acli (sindicat d'adscripció catòlica) que redescobreixen la dimensió d'autodefensa mutualista en el sector de l'habitatge (autoconstrucció i autofinançament) i de la lluita davant la pujada de preus (grups de compra solidària, on diferents famílies s'organitzen per comprar directament als productors). Algunes categories (funcionaris públics) s'han mobilitzat entorn de lluites contra la privatització dels "béns comuns" (aigua i altres serveis públics locals). El sindicalisme de base, tradicionalment més combatiu, assumeix la no-negociabilitat d'alguns valors com la nocivitat dins i fora de la feina.

Sabem, però, que els sindicats estan sotmesos a una pressió fortíssima amb la precarització, fragmentació i etnicització de les relacions laborals. Sols, els sindicats no podran resistir-s'hi. D'ells, però, és legítim esperar-ne un discurs nou sobre la societat que ha de venir, més desitjable per a tots els treballadors. M'agradaria imaginar un sindicat que comenci a qüestionar realment els models i els valors del treball. Un sindicat que descobreixi les economies alternatives, solidàries, autogestionades i que les faci pesar en les negociacions com a contrapart, privada i pública.

Les Res (xarxes d'economia solidària) comencen a ser visibles. Moltes fires i algunes ciutats de l'altra economia han sorgit arreu d'Itàlia amb un èxit de públic inesperat. Les ganes de començar per un mateix, de modificar comportaments i estils de vida, és encomanadissa. Les administracions locals estan pressionades per demandes impensables fins fa poc (organitzar la recollida de residus porta a porta, ampliar les zones de vianants i els carris bici, els mercats pagesos, les subvencions per a les energies netes, etc.). Les associacions per a un decreixement serè, feliç i autogestionari van creixent.


Destacat: M'agradaria imaginar un sindicat que comenci a qüestionar realment els models i els valors del treball.

---------------

Enrico Euli
Limitar la catàstrofe


A què es deu l'adhesió i la simpatia que suscita la idea de decreixement en àmbits cada cop més extensos, malgrat que pugui indicar un empitjorament de les nostres condicions de vida?

Per als moviments i per a l'esquerra és un moment de gran buit. En comptes d'aprofitar l'actual horitzó catastròfic per qüestionar les seves premisses profundes, els resulta més fàcil apuntar-se a noves consignes i paraules de moda. Aquest també és el risc del decreixement: una forma de reciclatge aplicada al personal polític del segle passat. L'element positiu és que el decreixement és una paraula exigent, així que el reciclatge no serà tan senzill, si no és que el mot es manipula i s'aigualeix amb conceptes com sostenibilitat, compatibilitat ambiental, etc., la crítica radical dels quals ha estat justament el seu punt d'origen.


Com imagines la transició cap a una societat del decreixement? Creus que pot ser serena, pacífica o com a mínim ordenada?

Ho veig poc probable. Considero que seria forasenyat creure-ho i confiar, de forma il•lusòria, en una lectura anti-conflictual dels processos actuals i dels que vindran. No veig les condicions per a una transició sense catàstrofes. Ningú no pot evitar d'actuar a partir de les capacitats emocionals-cognitives i de les nostres premisses i hàbits mentals: una visió complexa és, avui, patrimoni de minories molt reduïdes.

Ara només podem intentar limitar els danys, reduir la violència i els efectes destructors de les males gestions del conflicte que s'han dut a terme fins ara. Però no em sembla que aquest sigui el camí que han pres les masses ni els seus governs, i menys encara les multinacionals i els veritables "poders forts" (banques, poders ocults, màfies, aparells militars-industrials). L'opció actual és i seguirà sent la militarització creixent del conflicte (com passa amb la "guerra preventiva" a gran escala, les pràctiques d'expulsió i discriminació cap als immigrats, l'ús de l'exèrcit a Nàpols per a la gestió de l'emergència pels residus, etc.) que en àmbit local n'ofereixen una demostració evident i emblemàtica.


Quina serà, al teu entendre, la generació que protagonitzarà aquest procés de canvi? Quins creus que seran, per al bo i per al dolent, els elements que la caracteritzaran?

Si hi haurà generacions futures (i això ja no és tan segur) i, sobretot, si estaran "políticament capacitades" (en el sentit de si tindran les condicions per actuar políticament), crec que en tot cas no serà a curt termini. Ara ens cal travessar un llarg desert, on la política, tal com l'hem conegut fins ara a les nostres vides, ja ha perdut sentit i funció. El que avui tenim a la disposició i anomenem "democràcia" és quelcom de totalment mistificat i inservible.

Si els moviments per al decreixement volguessin actuar per limitar els danys que la catàstrofe ens durà, haurien de treballar, juntament amb d'altres, per paralitzar l'actual sistema polític (desenvolupament massiu de l'acció directa noviolenta, de la no-col•laboració activa, de la desobediència civil; abstencionisme públic i motivat a les eleccions; creació d'un govern paral•lel; reducció dràstica i voluntària dels consums, en primer lloc energètics; boicot i sabotatge de les seus supremes de la violència estructural i cultural (banques, bases militars, universitats...). Però, només dir-ho, ja em fa somriure...

El moviment per al decreixement és l'únic que podria estar a l'alçada d'aquests canvis, des del punt de vista teòric; però la seva praxi dista de ser adequada a la fase del conflicte en què estem.




La crisi econòmica i el decreixement

Seguint l´amable invitació del periòdic L´ACCENT, desitjaria replicar Laura Blanco (veure L´ACCENT 136) en el marc del debat sobre el decreixement sostenible.


Val a dir que comparteixo amb Ivan Gordillo (veure L´ACCENT 135) la majoria dels arguments que utilitza per evidenciar la feblesa teòrica i pràctica del "decreixement sostenible". De totes maneres, alguns dels plantejaments del decreixement són interessants i convé donar suport a aquestes i altres iniciatives ecologistes.
Prenent doncs una perspectiva sindical i llibertaria, per tant anticapitalista, antiestatista i de defensa de l´autogestió obrera, estic en desacord en alguns punts amb Laura Blanco. És bastant provable que tinguem punts en comú amb alguns dels seus plantejaments, però no amb els que considero fonamentals.

Capitalistes o anticapitalistes
Des de la perspectiva del consum (la demanda), la crítica feta pels partidaris del decreixement és correcta i de fet ja apareix fa molts anys, a principis del segle XX, en Thorstein Veblen (1899)1 quan critica el consum ostentós de la classe capitalista, que avui en dia s´ha generalitzat amb l´anomenat consumisme. Aquesta critica també apareix en Christian Cornélissen (1903)2 quan planteja la necessitat de tenir en compte el "valor d´ús social" a l´hora de prioritzar un consum de la societat o un altre. Aquest valor d´ús social, decidit pels treballadors - consumidors, ha de servir per prioritzar el consum de la societat tant en distribució i quantitat de béns (evitar el consumisme i l´acaparament), com en tipus de béns (aliments i no armes). Des de la perspectiva de la producció (oferta) l´aportació més interessant és la de Paul A. Baran (1957)3 amb la idea de l´excedent econòmic potencial. Pel que fa a la idea fonamental, no és el mateix per un desenvolupament econòmic pensat per les persones, invertir l´excedent en produir aliments necessaris o invertir-lo en produir armes o publicitat.
Amb això estem d´acord. Ara bé, la idea de decreixement sostenible considero que és impossible en el capitalisme i entenc que els seus partidaris tenen com a mínim un punt dèbil fonamental en la teoria i un altre en la pràctica.
D´una banda, considero que les teories del decreixement no expliciten que la força fonamental d´impuls del sistema capitalista és l´acumulació de capital i el benefici. En aquesta línia tots en som una mica còmplices en ser un sistema autoritari, que obliga les persones a enquadrar-se en empreses per vendre la seva força de treball i seguir la roda. Existeixen també altres treballadors intel•lectuals que ho justifiquen i ho fomenten, i diferents quadres tècnics i polítics que l´estabilitzen. Per tant aquest aspecte fonamental del capitalisme (creixement i benefici) i la força social que ho impulsa són el que en un determinat moment pretenen aturar els partidaris del decreixement. Tota aquesta força social (empresaris, treballadors manuals, treballadors tècnics i intel•lectuals, els polítics, etc.), és la que s´ha de tenir en compte quan ens plantegem fer una proposta d´acció. Tota aquesta força social és la que s´ha d´anul•lar per poder pensar en decréixer dins el capitalisme.
Pel que fa la pràctica, element posterior al de l´anàlisi de la situació, com ha dit Laura Blanco "el decreixement proposa trencar amb el centralisme i amb l´economia planificada des de dalt". Aquesta proposta que tranquil•lament podria compartir com a anarcosindicalista, topa amb la dura realitat per aplicar-la. Per poder contrarestar amb garanties l´impuls capitalista entenc que es pot fer des de dalt, des de l´aparell de l´estat i mitjançant partits polítics revolucionaris o des de baix, des del nucli dur que són les empreses, mitjançant sindicats revolucionaris. Entenc que dir això obliga a prendre posició amb tàctiques i estratègies concretes, fet que a voltes no resulta massa còmode. És en aquest sentit que a la pràctica, per aconseguir un decreixement sostenible, els seus partidaris els falta posicionar-se: escollir per a l´acció organitzacions polítiques o sindicals revolucionaries que agrupin una majoria de treballadors i treballadores. És la classe treballadora qui mou l´economia, i és en definitiva qui pot canviar el seu rumb.


Crisi econòmica
Per definició una crisi econòmica en el capitalisme significa un descens de l´activitat econòmica, això implica decreixement del PIB, o creixement negatiu com els agrada dir als economistes burgesos. Un context com l´actual a l´Estat capitalista espanyol, de crisi econòmica, és precisament una representació del decreixement (no sostenible). El PIB cau i provoca conseqüències socials molt greus, com atur, pobresa, fins i tot depressions i suïcidis, i això precisament és quelcom prou seriós per tal de fer un anàlisi correcte de les implicacions que té aquest decreixement en el capitalisme.
La qüestió de tot plegat és observar que el sistema econòmic capitalista és drogoaddicte: necessita el benefici per sobreviure de la mateixa manera que una persona enganxada necessita la cocaïna. Quan en el sistema capitalista desapareixen l´acumulació de capital i el benefici, sigui per sobreinversió o per subconsum, l´activitat econòmica cau i arrossega l´esglaó més feble: la classe treballadora.
Per tant, no podem parlar de decreixement sense parlar de distribució de la renda, de com el sistema capitalista explota el treball assalariat i s´enriqueix quan tot va bé, i de com fa pagar als treballadors les crisis econòmiques amb atur i misèria. De com, en definitiva, els capitalistes, que tenen noms i cognoms, privatitzen beneficis i d´altra banda, socialitzen pèrdues.
Així doncs, també per aquesta evidència que es diu ´crisi econòmica´, considero que és impossible decréixer en el capitalisme. Això implica que cal destruir el capitalisme i s´ha d´avançar cap a una gestió de l´economia en mans de la classe treballadora, on no sigui el benefici privat sinó les necessitats socials les que guiïn la producció i que en aquest esquema es puguin incorporar els límits que planteja l´ecologisme. Em sembla doncs que les teories del decreixement no solucionen la qüestió de la imprescindible destrucció del capitalisme i la seva substitució per un sistema econòmic socialista autogestionari, i ni tan sols el com podríem arribar a aconseguir-ho.

Apunts finals
Estic força d´acord amb els objectius que planteja l´Entesa pel decreixement, però no veig com es vol aconseguir sense una anàlisi de fons del capitalisme i sense organitzacions polítiques o sindicals revolucionàries. En conseqüència, no sé com es vol aconseguir sense la destrucció del sistema capitalista. Un moviment social ecologista no sobra, no vull que se m´entengui malament, ara bé, em sembla prou evident que a aquestes alçades de la pel•lícula, calen organitzacions que agrupin una majoria de la població si realment es vol aturar la destrucció de la natura i de les persones per part del sistema capitalista.
Per últim dir que aposto fermament per un desenvolupament econòmic en base a la satisfacció de les necessitats bàsiques, tant aquí com en els països empobrits, mitjançant un model de gestió de l´economia basat en l´autogestió obrera i la planificació social. El camí per implementar-ho està engegat.


*LLUÍS RODRÍGUEZ és
Membre de l´Institut de
Ciències Econòmiques i de
l´Autogestió (ICEA) a Barcelona.
http://iceautogestion.org

---

1. Veblen, T (1899). Teoría de la clase ociosa. Alianza, 2004
2. Cornélissen, Ch (1903). Théorie de la valeur. Refutation des théories de Rodbertus, Karl Marx, Stanley Jevons & Boehm-Bawerk. 2eme Edition. New York, Burt Franklin, 1970.
3. Baran, P.A (1957). La economía política del crecimiento. Fondo de Cultura Económica. 1975



Algunes lectures recomanades

Hi ha diversos llibres editats darrerament que reflexionen a l´entorn tant de la proposta del decreixement com del model energètic vigent. Us en ressenyem alguns dels que es poden trobar a les llibreries dels Països Catalans.

Objectiu decreixement. Podem continuar creixent fins a l´infinit en un planeta finit?
Autoria: Col•lectiu revista Silence / Editorial: Leqtor / Primera edició: setembre de 2006
Partint de la tesi que el món s´acosta a una crisi econòmica i ecològica gravíssima, els diversos autors dels capítols d´aquest llibre aposten per una reducció planificada dels creixement econòmic dels països rics que ha de permetre avançar cap a un món més just, més pacífic i més ecològic.

Decrecimiento. El vano intento de poner a dieta la bestia
Autoria: Miren Etxezarreta i José Iglesias Fernández / Editorial: Zambra i Baladre
Anàlisi crític que fan aquests dos autors del Seminari d´Economia Crítica Taifa sobre els llibres de dos pensadors centrals de la Teoria del Decreixement: JM Naredo i Serge Latouche.
Raíces económicas del deterioro ecológico y social. Más allá de los dogmas
Autoria: José Manuel Naredo / Editorial: Siglo XXI / Primera edició: 2006
L´autor reinterpreta els problemes ambientals i socials actuals des de perspectives més àmplies que la teoria econòmica clàssica i fa propostes alternatives en la línia del decreixement.

La apuesta por el decrecimiento. ¿Cómo salir del imaginario dominante? / Sobrevivir al desarrollo
Autoria: Serge Latouche / Editorial: Icaria
Els dos llibres en castellà editats per Icària d´un dels pares de la Teoria del Decreixement,, on planteja les tesis que sustenten aquesta teoria. Latouche és professor emèrito d´economia de la Universitat París-Sud (Orsay).

El crepúsculo de la era trágica del petróleo. Pico del oro negro y colapso financero (y ecológico) mundial
Autoria: Ramón Fernández Durán / Editorial: Virus / Primera edició: juny de 2008
Membre d´Ecologistas en Acción, l´autor analitza la fi de l´Era del Petroli, que és ja a l´horitzó, i apunta propostes alternatives per afrontar-la. Considera, també, que la crisi a la que estem abocats obra oportunitats per caminar cap als altres mons possibles.

Revista Ecología Política, número 35
El número 35 d'aquesta revista està dedicat porta per títol "Drecimiento sostenible", i recull veus diverses que es posicionen al voltant d'aquest debat. Alguns dels articulistes són Albert Recio, Joaquim Sempere, Joan Martínez Alier o Oriol Leira.



Quin decreixement?

L’entrevista a Ivan Gordillo sobre el capitalisme verd identificant-lo amb el decreixement en l’anterior número de L’ACCENT m’ha remogut l’estómac. Intentaré respondre a algunes de les observacions sobre el que a l’entrevista s’anomena “Teoria del decreixement”, que, tal i com es planteja, no identifico amb el moviment pel decreixement en què s’inscriuen cada cop més grups d´activistes.

“Teoria” del decreixement
El decreixement no és una teoria i molt menys un teoria nova. Es tracta d´un mot provocador que manifesta una crítica a l´ideal irracional del creixement pel creixement, un mot que vol trencar amb la visió economicista de la societat i que planteja la voluntat de practicar una societat alternativa.
Recull moltes de les reivindicacions de l´esquerra tradicional anticapitalista, incloent al marxisme, però insistint en la crítica al nostre model de desenvolupament tant des del punt de vista social com ecològic (amb autors com Ivan Illich, Guy Debord, Partant, Vandana Shiva, Wolfgang Sachs, Georgescu Roegen ...).
Es pot pensar en el decreixement des de (1) La crítica GLOBAL al model de desenvolupament occidental, al sistema econòmic dominant que ens està portant cap a la degradació de la natura i de les relacions socials (2) Les propostes LOCALS que s’haurien de definir a través de la participació col•lectiva i de l‘autogestió, si bé s’estableixen algunes línies generals coherents amb la crítica global. Són, sens dubte, propostes incompatibles amb el capitalisme.
Algunes primeres propostes són: decréixer en producció i consum allà on és necessari fer-ho (“el Nord”), reduir l´escala dels grans aparells (multinacionals, tecnocràcia, burocràcies, etc), descentralitzar l´activitat econòmica a escala regional o local, desmaterialitzar la felicitat, tenir cura de les relacions humanes i amb la natura, afavorir l´autonomia local, etc.


Créixer o decréixer. Irrellevància del PIB
Com s´ha dit més a dalt, el decreixement vol trencar amb l´ideal irracional del creixement pel creixement. Això no vol dir que proclami el decreixement pel decreixement! Com comenta n´Ivan Gordillo, s´hauria de valorar què és desitjable per la societat i què no. El que no pots ser és que les nostres polítiques econòmiques i socials es basin en indicadors econòmics, com el PIB, que són meres convencions i que en cap cas mesuren el nostre benestar vital. El PIB és irrellevant pel que fa a les propostes del decreixement.
Si bé ens podem posar d´acord en alguns aspectes que haurien de decréixer: acumulació, explotació, desigualtat.. i altres que haurien de créixer: cooperació, conservació, ... les pràctiques concretes no són generalitzables en l´àmbit global.
El decreixement no és un pla macroeconòmic
Segons es comenta a l´entrevista, alguns autors del decreixement hauria proposant "una economia de mercat controlada”, “un finançament per capitals mixtos”; “uns serveis públics no privatitzables”.
Desconec d´on ha sortit concretament aquesta proposta, però no és generalitzada dins del moviment. El decreixement no tracta d´oferir un pla macroeconòmic alliberador, sinó alliberar-nos de la dictadura de l´economia sobre tots els altres aspectes de la vida. Dintre del decreixement hi ha moltes i diverses propostes. No es tracta de triar una proposta estructural per aplicar-la des de dalt, sinó de la construcció col•lectiva i pràctica d´alternatives.


Relació Nord-Sud: decreixement i redistribució
Parlar del decreixement com un projecte que defensa el creixement negatiu del PIB de forma indiscriminada, sense qüestionar el sistema ni tenir en compte les necessitats de cada indret, és un crítica destructiva absurda. M´entristeixen molt aquest tipus de crítiques poc fonamentades entre les alternatives radicals d´esquerra.
Sense dubte, la lluita contra les desigualtats és un del pilars dels militants que s´inscriuen en el decreixement. Mentre sí es proposa un decreixement de la producció i el consum de béns materials per aquells països o poblacions que han sobrepassat de molt la satisfacció de les seves necessitats bàsiques (és a dir, la reducció d´una petjada ecològica insostenible), també es parla de redistribució tant pels països del Sud, com dins dels propis països del nord. Evidentment, les societats tradicionals que ja són sostenibles no tenen cap necessitat de reduir el seu consum. Ara bé, la seva autonomia només pot fer-se realitat amb el decreixement del nord.
Convé destacar que aquest “decreixement material” no és només una necessitat global i una acció de justícia social, sinó una mesura desitjable per la societat on s´aplica. I no va sol, no és un objectiu en ell mateix, sinó una conseqüència de la millora de la qualitat de vida d´una societat, a través d´actuacions com la desmaterialització de les relacions socials, la recuperació d´espais de comunitat i cooperació, la reflexió sobre les pròpies necessitats de consum, el valorar més la qualitat que la quantitat, l´alliberament de les ànsies de posseir, de l’individualisme, la revalorització del nostre temps, la localització dels intercanvis, la descentralització de les decisions i dels sistemes de gestió... Per tant, als països del sud potser no els interessa reduir la seva petjada ecològica, però segurament tampoc els interessa imitar el nostre model de desenvolupament que ens ha dut a la societat de l´individualisme autodestructiu.
Insisteixo, en cap cas el decreixement vol imposar un model uniforme de no creixement! Cauríem en un nou etnocentrisme, equivalent al del desenvolupament.


Decreixement i marxisme
El decreixement i el marxisme actual són força propers, però en alguns temes l’acord encara es fa difícil:
1 – Visió lineal de la historia. Marx descriu la historia com una lluita de classes des de les relacions “amo/esclau”, “capitalista/assalariat” fins a la “societat sense classes”. Aquesta visió manté la idea de la superioritat occidental: el tercer món ha de passar per una etapa capitalista de tipus occidental abans d´arribar a la societat sense classes. Si es considera que qualsevol poble ha de crear un estat que garanteixi seguretat social, jubilació, atur o renda bàsica, aleshores l´economia informal que es perpetua a l’Àfrica -¬es veu com un retrocés. Des del decreixement es planteja que existeixen altres sistemes de solidaritat no estatals com la solidaritat familiar o tribal que no es poden considerar com inferiors a priori. Els marxistes han esperat els anys 90 per començar la lluita per la preservació dels modes organitzatius indígenes.
2 – Tecnologia i Naturalesa. El marxisme tradicional tampoc trenca amb la voluntat de domar la naturalesa ni amb la carrera tecnològica. Durant el segle XX el marxisme ha apostat per la industrialització i la tecnologia com a mitjà de progrés universal. Tanmateix, els darreres anys se senten veus contra els transgènics, la nuclear, les nanotecnologies, ... Poc a poc també es sent la voluntat de redescobrir una vida més propera a la natura.
3 – Sortir del economicisme i buscar l´autosuficiència local. A diferència del marxisme tradicional, partidari de canviar la societat a través de la revolució de les institucions, el decreixement proposa trencar amb el centralisme i amb l´economia planificada des de dalt.
Per concloure, deixant de sacralitzar el desenvolupament, la tecnologia i les teories econòmiques i centrant un major interès en la natura i les relacions humanes, el marxisme podria reconciliar-se amb el decreixement.



Tot extret d´aquí: http://www.fabrica.cat/index.php?option=com_content&task=view&id=396&Itemid=51


Urge un retorno a los niveles preindustriales de dióxido de carbono como la única forma de prevenir los peores impactos del calentamiento global

Retrocedamos en el tiempo para salvar el clima, avisa experto

Urge un retorno a los niveles preindustriales de dióxido de carbono como la única forma de prevenir los peores impactos del calentamiento global
David Adam | Globalízate

Schellnhuber:"Nadie puede decir con seguridad que 330 ppm de CO2 es seguro"

Los científicos podrían tener que dar marcha atrás en el tiempo y limpiar la atmósfera de todo el dióxido de carbono antropogénico para prevenir los peores impactos del calentamiento global, según ha avisado uno de los climatólogos más veteranos de Europa.

El profesor John Schellnhuberm director del Potsdam Institute for Climate Impact (1) en Alemania, dijo a The Guardian que sólo una vuelta a los niveles preindustriales de CO2 sería suficiente para garantizar una futuro seguro al planeta. Dijo que los actuales objetivos políticos para frenar el crecimiento en las emisiones y estabilizar los niveles de carbono eran insuficientes, y que habría que encontrar la forma de quitar de forma activa el CO2 en el aire.

Schellnhuber comentó: "Tenemos que empezar a ponderar que podría no ser suficiente estabilizar los niveles de carbono. Deberíamos no descartar que podría ser necesario bajarlos de nuevo."

Los niveles de carbono han fluctuado durante los últimos cientos de años, pero raramente ha ido mucho mas allá de las 280 partes por millón (ppm), lo que es comúnmente referido como concentración preindustrial. Durante los últimos siglos, las emisiones humanas de gases invernadero han forzado las concentraciones a ascender hasta 387 ppm y sube más de 2 ppm al año.

Los gobiernos del mundo están actualmente intentando llegar a un acuerdo que restringiría y estabilizaría las emisiones de carbono a 450 ppm, en un esfuerzo para limitar un aumento de la temperatura global de 2ºC desde los tiempos preindustriales.

Schellnhuber, que ha aconsejado al gobierno germano y a la Comisión Europea sobre el clima dice: "Es un compromiso entre la ambición y la viabilidad. Un aumento de 2ºC podría evitar alguno de los desastres ambientales más grandes, pero es todavía sólo un compromiso."

Dijo incluso que un pequeño incremento en la temperatura podría desencadenar uno de varios puntos de no retorno climático, como la emisión de metano del permafrost fundido y llevar a un calentamiento global mucho más severo.

"Es un argumento dramático, pero nadie puede decir con seguridad que 330 ppm es seguro," dijo. "Quizás no importará si tenemos 270 ppm o 320 ppm, pero operar por afuera del reino histórico de las concentraciones de dióxido de carbono es arriesgado ya que no hemos comprendido completamente la relevancia de los mecanismo de retroalimentación."

Llama al plan para quitar las emisiones provocadas por el hombre "restitución atmosférica" y lo ha discutido en seminarios recientes, pero no escrito para una revista científica. "Es una idea tan audaz que suena muy desesperada;" comentó.

Schellnhuber dijo que el impacto más severo a largo plazo podría ser la subida del nivel del mar. Durante varios siglos o mas, una subida global de 1 ºC correspondería a un aumento del nivel del mar de entre 15 y 20 metros. "Como hemos construido todas nuestras zonas costeras para el nivel del mar actual no deberíamos cambiarlo en decenas de metros."

Si los niveles de CO2 son estabilizados durante las próximas décadas, dijo, entonces la tecnología de "ciencia ficción" (2) podría ser desarrollada para bajar el nivel de nuevo para 2200. Sugirió que la quema a gran escala de materia vegetal para energía, capturando el dióxido de carbono resultante y almacenándolo, podría reducir los niveles de C02 cerca de 50 ppm. Otras técnicas serías necesarias también, añadió.

Científicos en EEUU, liderados por Klaus Lackner de la Universidad Columbia (3), están desarrollando un dispositivo que podría anular el dióxido de carbono del aire usando tiras de plástico absorbente. Richard Branson (4)ha prometido 25 millones de dólares al inventor de una máquina que quite el CO2 del aire en una gran escala.

El aviso de Schellnhuber llega cuando experto en el clima dicen que la tendencia de las emisiones actuales muestra que es improbable que el mundo estabilice los niveles de dióxido de carbono por debajo de 650 ppm, que podría ver un aumento de 4ºC. Alice Bows y Kevin Anderson, del Tyndall Centre for Climate Change Research de la Universidad de Manchester (5), dicen que la contaminación de carbono está creciendo más rápido de lo que se admite oficialmente. Dicen que las emisiones necesitan tocar techo para el 2015 y después descender hasta un 6,5% cada año para que los niveles de CO2 atmosférico se estabilicen a 450 ppm.

Incluso un objetivo de 650 ppm – muy por encima de las proyecciones del gobierno – necesitaría que las emisiones mundiales alcanzaran su pico en 2020 y después reducir un 3% cada año. Dicen que la promesa del G8 de reducir las emisiones un 50% para 2050 (6), en un esfuerzo para limitar el calentamiento global a 2ºC, no tiene base científica y podría llevar a políticas "peligrosamente equivocadas".

David Adam es el editor ambiental de The Guardian

Traducido por Mario Cuéllar para Globalízate

Referencias:
(1) http://www.pik-potsdam.de/
(2) http://www.guardian.co.uk/environment/2008/sep/01/climatechange.scienceofclimatechange2
(3) http://www.guardian.co.uk/environment/2008/sep/01/climatechange.scienceofclimatechange3
(4) http://www.virginearth.com/
(5) http://www.tyndall.ac.uk/
(6) http://www.guardian.co.uk/environment/2008/jul/09/climatechange.g8

Artículo original:

http://www.guardian.co.uk/environment/2008/sep/15/climatechange.carbonemissions
http://www.globalizate.org/guard240908.html

Un article sobre el canvi climàtic, trobat a Kaosenlared.net

Nous estudis posen en escac als transgènics


per Sonia Serrano i David Olmo

InSurGente,.- En 1998, Espanya va aprovar el cultiu comercial del primer blat de moro transgènic, i actualment ja són més de 50 les varietats autoritzades. Malgrat que quatre d'elles s'han prohibit, Espanya és l'únic Estat membre de la Unió Europea que permet el cultiu d'Organismes Modificats Genèticament (OMG) a gran escala. Segons les dades del Ministeri d'Agricultura, Pesca i Alimentació, la superfície de blat de moro transgènic en 2007 era de 75.000 Ha, de les quals 45.000 Ha es van conrear a Aragó, la regió europea amb més hectàrees de OMG conreades (el total de superfície de blat de moro transgènic a Europa és de 110.000 Ha).


Diagonal/ inSurGente.-


UNA PLAGA TRANSGÈNICA. El pol•len del blat de moro transgènic dut pel vent contamina les plantacions de blat de moro ecològic / Melissa L'agricultura, de la mà dels agricultors ha anat modelant els nostres paisatges, molts dels quals van incrementar la seva biodiversitat gràcies als diversos cultius. Avui dia l'agricultura intensiva ha reduït aquesta biodiversitat, passant de petites superfícies amb una elevada variabilitat d'espècies vegetals a latifundis de monocultius. A causa de la intensificació del mitjà rural i a la febre de la productivitat, s'ha entrat en una espiral basada en l'ús d'herbicides, pesticidas i biocidas que posen en perill molts hàbitat, i als hospedadores dels mateixos, inclòs l'ésser humà.

En 1998, Espanya va aprovar el cultiu comercial del primer blat de moro transgènic, i actualment ja són més de 50 les varietats autoritzades. Malgrat que quatre d'elles s'han prohibit, Espanya és l'únic Estat membre de la Unió Europea que permet el cultiu d'Organismes Modificats Genèticament (OMG) a gran escala. Segons les dades del Ministeri d'Agricultura, Pesca i Alimentació, la superfície de blat de moro transgènic en 2007 era de 75.000 Ha, de les quals 45.000 Ha es van conrear a Aragó, la regió europea amb més hectàrees de OMG conreades (el total de superfície de blat de moro transgènic a Europa és de 110.000 Ha).

La superfície de blat de moro procedent de l'Agricultura Ecològica (AE) s'està reduint a marxes forçades, degut al fet que el blat de moro ecològic es contamina amb el pol•len del transgènic. La producció de les parcel•les contaminades s'ha de destinar al mercat convencional, amb la perduda econòmica que això suposa a l'agricultor i de la qual ningú es responsabilitza.

Aragó ha passat de ser el primer productor de blat de moro ecològic de l'Estat espanyol en 2003 a reduir la superfície d'aquest cultiu en un 75%, a causa del elevat nombre de casos de contaminació de blat de moro ecològic per transgènics. Al febrer de 2008, sindicats agraris, grups ecologistes i el Comitè Aragonès d'Agricultura Ecològica van tornar a denunciar públicament aquesta situació. Informes recents d'entitats ambientalistas en contra dels OMG afirmen que a curt, mig i llarg termini, el seu cultiu incrementa l'ús de agroquímicos, amb el consegüent augment de la contaminació ; els cultius transgènics actualment disponibles no incrementen el rendiment potencial d'una varietat híbrida ; els agricultors depenen d'unes poques multinacionals que controlen el mercat de les llavors, els productes químics associats i, en molts casos, gran part dels factors de producció ; estan apareixent noves al•lèrgies, nous tòxics en els aliments, resistències a antibiòtics, etc.

El sector de l'agricultura ecològica està amenaçat, malgrat que a Europa només està autoritzat el cultiu de blat de moro transgènic (al maig de 2008 es va denegar el cultiu de la patata transgènica). De moment, els agricultors afectats per les contaminacions de les seves collites són pocs, però què ocorrerà si s'autoritza la sembra d'altres cultius en la UE ? Podríem estar parlant de milers de persones perjudicades en tot l'Estat espanyol. Si es reduïx la superfície d'agricultura ecològica s'estarà reduint la biodiversitat, mentre que amb els OMG seguirem desgastant i reduint el nostre valuós patrimoni genètic.

Aquesta situació no sembla que vagi a millorar. Mentre països com França, Romania, Àustria, Hongria, Polònia, Grècia i, pròximament, Alemanya ja tenen moratòria contra aquest tipus de cultius, a Espanya ni tan sols existeix un decret que reguli la coexistència. I mentre alguns territoris es declaren lliures de transgènics (País Basc, Balears, Canàries i Astúries), a Aragó, al maig les Corts van rebutjar una proposició no de Llei per a declarar Aragó lliure de OMG amb els vots en contra de PP, PSOE i PARELL. www.ecoportal.net

* Sonia Serrano i David Olmo (Coordinadora Anti-transgènics)
Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals (ICTA) de la Universitat Autònoma de Barcelona


Diagonal
www.diagonalperiodico.net


Extret de Insurgente: http://www.internostrum.com/tradurl.php?linkdesc=&direccio=es-ca&inurl=http://www.insurgente.org/modules.php%3fname%3dNews%26amp%3bfile%3darticle%26amp%3bsid%3d14316

Pensar en la possibilitat d´aconseguir un capitalisme verd no ens sembla cap solució


Ivan Gordillo forma part del Seminari d´Economia Crítica Taifa, un grup d´estudi de l´economia des d´una perspectiva crítica. Aquest seminari té diversos grups de treball d´estudi de teoria econòmica i organitza cursos i materials de formació en economia com a suport pedagògic dels moviments socials. L´ACCENT hem entrevistat Gordillo per conèixer l´anàlisi que fan des d´aquest seminiari de les propostes elaborades pels que defensen la Teoria del Decreixement.

[Versió sencera de l'entrevista publicada a L'ACCENT 135]


En els debats de l´esquerra catalana ha començat a prendre rellevància la proposta del que anomenen "decreixement" per afrontar la fi de l´era dels combustibles i el canvi climàtic a què ens enfrontem. Una de les bases de la proposta és que "no hi ha creixement infinit possible en un planeta finit". Compartiu aquest plantejament de sortida?
Sí. Seria irresponsable pensar el contrari i obviar que no existeix un problema mediambiental de primera importància. Ha quedat clar i demostrat que els recursos naturals han patit un ritme d’extracció per a la producció i el consum superior al seu ritme biològic de reposició. La forta dependència del petroli que té el sistema productiu ha estat un dels factors destacats de l’actual problema energètic i és aquest un dels pilars centrals que critica l’ecologisme.
L’economia ecològica ha denunciat les deficiències de la teoria econòmica ortodoxa en incorporar al seu anàlisi la restricció que suposa tenir uns recursos naturals finits. Per tant, és clar que l’economia convencional no ens donarà eines ni per analitzar ni per trobar possibles solucions a la situació social i mediambiental actual. Els ecologistes han desenvolupat una sèrie d’indicadors força útils per mesurar la degradació ambiental que han provocat les societats industrials, i fins quan podrem mantenir l’actual ritme d’extracció. Un dels més coneguts és el de petjada ecològica, que intenta mesurar quants planetes caldrien per seguir produint al nivell que s’està fent ara. Així doncs, podem dir que s’ha realitzat una descripció acurada del què succeeix a nivell ecològic, de les conseqüències del nostre sistema productiu i de les causes del canvi climàtic, però al nostre parer, els autors que recentment han desenvolupat el concepte del decreixement no aprofundeixen en un anàlisi sistèmic de la societat i per tant moltes de les seves propostes d’alternativa són incompletes. El model que pugui satisfer les necessitats humanes indispensables passa per batre abans al capitalisme. D’això no en parlen cap dels que accepten la Teoria del Decreixement.



Els autors del decreixement argumenten que el model de desenvolupament de les darreres dècades ha estat insostenible i desigual i expliquen la catàstrofe ecològica que suposa seguir creixent als índex que ho està fent l’economia mundial. Davant d’aquest panorama decréixer pot ser, més que una alternativa, una necessitat. Ara bé, el programa d’acció el trobem insuficient en l’abast de les mesures que proposen, i tímid a l’hora d´asenyalar els responsables. El decreixement és una idea abstracta que ens pot semblar molt raonable, però cal treballar en la seva implementació. Qui ha de decréixer? Com cal fer-ho? Fins a quin nivell hauríem de decréixer?
Serge Latouche, un dels principals exponents del decreixement proposa “descolonitzar l’imaginari econòmic”. Això què vol dir? Promoure l’austeritat, canviar els patrons de consum, desmaterialitzar l’economia, regular la publicitat, apostar pel localisme i les xarxes d’intercanvi de proximitat, restaurar l’agricultura camperola, internalitzar els costos de transport, tot això dins d’un programa que ell anomena de les sis R: revaluar, reestructurar, redistribuir, reduir, reutilitzar, reciclar, són algunes de les mesures que proposa. Aquest programa resumiria el seu pla de decreixement. També aposta per les economies informals pròpies del tercer món, que en ocasions realitzen intercanvis no de mercat. Això últim ens sembla inacceptable, seria un retrocés en els drets social aconseguits per la classe treballadora.
També m’agradaria afegir que no crec que sigui bo obsessionar-se amb l’evolució del Producte Interior Brut (PIB). Aquest és un indicador molt general, tant que hi cap de tot. Si es fan més hospitals i escoles creix el PIB. I si augmenta la industria armamentística també creix. Per tant, creiem que caldria centrar-se en què és desitjable produir per a la societat i què no.



Una de les propostes que aquest moviment fa és aconseguir una "economia sana". Aquest concepte ells el defineixen com a una economia que no toqui el "capital natural". Què en penseu d´aquest objectiu?
Dins del sistema capitalista, un sistema malalt, tampoc és possible parlar ni proposar una economia sana. Pensar en una economia que no consumeixi recursos naturals al ritme més o menys com el present dins del sistema capitalista se’ns fa una mica difícil, per no dir impossible. Pensar en la possibilitat d’aconseguir un capitalisme verd no ens sembla cap solució, sinó un maquillatge per alleugerir consciències.
Tot i que no té res a veure amb el decreixement, i a mode d’exemple simplificat de la perversitat del sistema, observem que la pujada del sector del biocombustible és una de les causes de l’augment del preu dels aliments bàsics. En el capitalisme, una cosa positiva com pot ser produir combustible menys contaminant es converteix en un problema. El capital es dirigeix a invertir en sectors amb taxes de benefici més atractives com és el del biocombustible, i ho fa a costa de reduir la producció d’aliments perquè ara s’hi destinen les terres de conreu de cereals a conrear biomassa. Al caure la quantitat d’un producte amb forta demanda, com són els aliments, el preu es dispara.
No creiem doncs que la industria verda sigui la solució al problema mediambiental, perquè a part de no arreglar aquest, en provocaria d’altres.



Alguns integrants d´aquest moviment proposen un model econòmic alternatiu articulat al voltant de tres eixos: "una economia de mercat controlada, per evitar el fenòmen de la concentració; (...) la producció d´equipaments que necessités una inversió, seria finançada per capitals mixtos privats i públics, controlats per la política; el tercer eix fa referència als serveis públics essencials, que tindrien com a característica la de no ser privatitzables". Què us sembla aquesta proposta com a alternativa al model econòmic actual? Pot ser realment una alternativa al sistema d´explotació capitalista?
El capitalisme és un sistema que es fonamenta en l’explotació de l’home i la devastació del medi ambient. El mateix procés d’acumulació de capital persegueix invertir per aconseguir beneficis per tornar a reinvertir, i aquesta espiral conté intrínsecament el procés de creixement. Per tant, no és possible un decreixement voluntari del sistema productiu dins del capitalisme, i menys encara si el programa d’acció del decreixement es vol aplicar dins del mercat o sense qüestionar la propietat privada dels factors de producció. Dins del sistema capitalista, l’economia mixta reconeix la propietat privada i la presència de l’empresari i el seu sistema de treball assalariat. Ara bé, dins de l’actual estat de les coses ens sembla encertat apostar per no privatitzar els serveis públics i democratitzar la seva gestió. No podem pensar en mesures encabides dins del sistema sense tenir en compte les polítiques públiques com a mitjà regulador del mercat.
Dit això, no creiem que aquesta proposta pugui ser una alternativa al sistema d’explotació capitalista, tampoc sabem si així ho pretenen els seus autors. No creiem que una proposta que no implica a tots els agents de la societat pugui ser una alternativa. Es posa massa atenció en l’acció individual, que no dubtem que sigui important, però el creixement econòmic és més una característica del sistema socio-econòmic de la nostra societat en la seva globalitat que no pas fruit del patró de consum occidental. Tampoc sembla que s’evaluin les conseqüències que suposaria una reducció de la producció, un decreixement, dins d’un sistema on la majoria de la població és assalariada. I és en aquest punt on algun autor del decreixement ha recorregut a propostes que ens semblen més sòlides com la Renda Bàsica.



Des dels estats centrals del capitalisme és d’on ha sorgit aquesta proposta. Possiblement es pot entendre que tingui ressò davant dels alts índexs de consum de les nostres societats. Però com pot ser rebuda per les societats de l´anomenat tercer món, especialment les que viuen en economies preindustrials? Tenim dret a dir-los que no poden transformar la seva realitat i gaudir de les millores tecnològiques que tenim a Europa, per exemple?
L’economia capitalista és una economia mundialitzada. El subdesenvolupament i la pobresa dels països emergents són la conseqüència de la lògica d’acumulació als països desenvolupats. Suposo que tindran la sensatesa i el coneixement per no fer-nos cas. Aquest problema el tenen sobretot els països desenvolupats, ja que els altres gairebé no tenen riquesa per consumir.
Tot i això, aquesta pregunta ens demana qui ha de decréixer i nosaltres no podem entendre com l’ideari del decreixement no posa al centre del seu programa la redistribució. No podem, arribats a aquest punt, negar l’assoliment de cert nivell de vida a una població que encara pateix les conseqüències del colonialisme, tot al•ludint causes mediambientals o de sostenibilitat del planeta. Cal redistribuir la riquesa, i no només en direcció Nord-Sud si no també dins del mateix Nord entre les classes benestants i les més pobres, que de ben segur tampoc podrien reduir gaire el seu ja de per si minso consum. Però, com us podeu imaginar, aquesta política és vista amb antipatia per les classes benestants dels països centrals.



Diversos estudis confirmen que cada cop hi haurà major exigència energètica al món, però que paral•lelament les reserves de combustibles fòssils (que a més estan provocant el canvi climàtic) s´esgotaran en algunes dècades. Com es pot fer front a aquesta perspectiva?
Lògicament, nosaltres no tenim cap vareta màgica i aquest serà un dels grans problemes als quals s’enfrontarà la humanitat. La literatura sobre el tema és força extensa, tot i que no hi ha massa propostes alternatives plausibles, realistes i encertades. Els governs dels països rics confien en una millora tecnològica que resolgui o bé la dependència del petroli, o bé que els permeti extreure’n de llocs fins ara inaccessibles. Els efectes, però, ja s’estan palpant en forma de crisis econòmica, amb les seves variants energètica, alimentaria o financera.
Nosaltres no atribuïm al sistema capitalista cap esperança d’arreglar res, ni la catàstrofe ecològica ni la desigualtat imperant i creixent. El que tenim força clar és que el capitalisme no és la fi de la historia com anunciava el conservador Fukuyama. Aquest sistema, com cap altre abans, no es perpetuarà per sempre més, i sobretot veient els problemes que té. Ara bé, no creiem que aquesta sigui la crisi definitiva.
Creiem que el canvi passa per l´apropiació col•lectiva dels factors de producció i la democratització de les decisions sobre què produir i com fer-ho, tenint en compte les necessitats de la societat i les limitacions dels recursos naturals.



Què us sembla que tants col•lectius s'hagin interessat per la proposta del decreixement? Això pot mostrar que l'esquerra alternativa, anticapitalista està desconcertada en el context actual?
No creiem que estigui desconcertada. Hi ha molts col•lectius, i el Seminari Taifa n'és un, que fan crítica i analitzen tant els problemes com les propostes. El que podem dir és què possiblement l'esquerra alternativa siguem més antiglobalització que anticapitalista. I això pot semblar una tonteria però no ho és. Certs sectors de l'esquerra, que com ja sabem és molt àmplia i de vegades hi cap de tot, es trobarien còmodes amb un estat del benestar potent, i per tant no es poden declarar o considerar anticapitalistes, tot i que són antineoliberals. Així doncs, hi ha grups que reben amb major entusiasme mesures més centrades, reformistes, i aquests acostumen a ser grups més nombrosos que grups de l'esquerra alternativa, i per tant amb major poder d'influència. Personalment no crec que estiguem en un bon moment per rebutjar ningú, cal aglutinar per ser més nombrosos, però això d'una altra banda, no ens ha de coaccionar a l'hora de fer anàlisi i crítica, cadascú en el camp on hi entén.


L'organització ecologista WWF va publicar fa uns mesos que Cuba és el país més sostenible del món (vegeu L'ACCENT ). Us sembla que pot ser un model de desenvolupament per afrontar el reptes que tenim davant?
El que mostra l'organització WWF és que el model de desenvolupament Cubà aconsegueix un molt bon resultat en l'índex de desenvolupament humà del PNUD, ja que situa Cuba per sobre del nivell de desenvolupament alt i, a més, Cuba representa l'únic país del món capaç d'aconseguir aquest nivell de desenvolupament de manera que si es generalitzés pel conjunt de la població mundial no es dilapidarien els recursos del planeta. És evident, per tant, que el model de desenvolupament cubà representa un molt bon referent a l'hora de plantejar-se models de desenvolupament ecològicament viables. I el que és més important: posa sobre la taula de manera clara que Planificació, control públic dels mitjans de producció i Socialisme són conceptes fonamentals a l'hora de plantejar de manera seriosa models de desenvolupament que, a més de satisfer de manera suficient les necessitats de totes les persones, esdevinguin compatibles amb els equilibris ecològics.


Ramón Fernández Duran, al recent llibre que ha escrit El crepúsculo de la era trágica del petróleo també aborda la qüestió del decreixement, tot i que no tant com una proposta sinó com una conseqüència inevitable per la fi del que ell anomena societat fosilista, que considera que es transformarà en una societat post-fosilista, i fa un dibuix del futur que preveu: "Els futurs Móns Possibles (o més aviat Necessaris) seran sens dubte (a llarg termini) molt menys urbanitzats, força menys globalitzats i interdependents, molt més localitzats, autònoms i descentralitzats, substancialment menys industrialitzats, segurament menys poblats, i amb una diversitat i pluralitat de móns rurals vius. Però també haurien de ser més justos i igualitaris, i menys violents i patriarcals que l'actual". Què en penseu d'aquesta anàlisi i de la previsió que fa de cap on ens encaminem?
En Ramón Fernàndez fa un anàlisis de prospectiva interessant i en alguns aspectes correctes. El que és evident és que en el futur no massa llunyà la pressió sobre els recursos escassos (aigua, energies fòssils, minerals) esdevindrà una realitat incontestable a nivell mundial, si no és que ho és avui ja. Davant d'aquesta realitat, la dinàmica d'acumulació del capitalisme només podrà continuar sota esquemes de control social, militar, sobre els recursos per part dels poder hegemònics del capital. Estem parlant, per tant, de la construcció d'un món on una petita part de la població viurà en espais urbans altament marcats per la dinàmica securitària intentant protegir-se d'una realitat mundial que estarà inevitablement marcada pel conflicte i la pobresa, i que evidentment intentarà penetrar en aquest espai central. Davant d'aquesta situació, avançar cap a escenaris caracteritzats per la cooperació, la planificació en l'ús dels recursos i la producció i la justícia social mundial esdevé potser una de les poques possibilitats de garantir una possibilitat de vida en societat pel futur del planeta. Estem parlant, per tant, que el futur de la humanitat passa per avançar cap a models de caràcter comunista. Evidentment, aquesta realitat política avui en dia és impensable i resulta ingenu pensar que el capital i els seus representants (empreses transnacionals, fons d'inversió, etc.) transitaran de forma dialogada i raonada cap a models d'aquest caràcter, per molt racional que fos fer-ho. La lògica del capitalisme és: beneficis avui, i demà ja veurem.

El mateix Fernández Duran diu al seu llibre que el nou escenari energètic pot ser una oportunitat d'or per caminar capa "Altres Móns Possibles, si es fa de forma equitativa i consensuada". Tot i que alerta que avui en dia no hi ha "l'enorme potencial de transformació político-social que hi va haver al món fa trenta anys, a redós del maig de 1968". Penseu també que el declivi dels combustibles fòssils pot oferir una oportunitat a l'esquerra anticapitalista per transformar el sistema econòmic actual?
Que aquest nou escenari esdevingui una oportunitat per l'esquerra anticapitalista depèn de la capacitat d'aquest esquerra per assumir el repte que el futur ens planteja. Això significa assumir, des de la diagnosi de la situació, pràctiques en marcs d'actuació política concrets que permetin sumar el màxim d'esforços en una direcció clarament transformadora i anticapitalista. Això significa tenir molt present que difícilment es podrà afrontar la construcció d'una realitat social diferent des de la reforma o la modificació marginal dels elements centrals del capitalisme. També caldrà veure si serà des dels espais centrals des d'on es gestarà el subjecte revolucionari. En aquest moments sembla molt més clar que les pràctiques antagonistes més sòlides provenen de la perifèria del sistema, fortament colpejada pel processos d'acumulació capitalistes. En aquestes realitats sembla que existeixen exemples que ens poden permetre pensar que hi ha possibilitats que creixin les pràctiques anticapitalistes.
També cal tenir present que, sobretot en les societats del centre, el nou escenari que es presenta esdevé terreny abonat per a la proliferació de discursos xenòfobs i d'extrema dreta. De fet, estem veient com, davant la consumació de la crisi econòmica, que en part està retroalimentada per la crisi energètica, a nivell europeu (Itàlia, França, Anglaterra, la UE) el discurs de la seguretat i el rebuig a l'immigrant guanya posicions.
Francament, en aquest moments existeixen pocs elements que ens convidin a pensar que l'esquerra transformadora dels espais centrals de l'economia mundial es trobi en una bona situació tant de discurs, com a nivell organitzatiu, per poder afrontar els reptes que tenim per davant.


Extret de la Fàbrica: http://www.fabrica.cat/index.php?option=com_content&task=view&id=374&Itemid=1

i publicat a l´Accent: http://www.laccent.cat/article.asp?n=135&idart=1658

Decreixement, una aproximació revolucionària


L'autor analitza una paraula que darrerament s'ha posat sobre la taula en els debats sobre el model de societat a construir: el decreixement. I reflexiona que en aquest debat és necessari anar més enllà que Serge Latouche (pioner en fer la proposta), ja que enten que el creixement no és un objectiu de la societat si no una condició sine qua non del sistema soci econòmic dominant: el capitalisme. Així, l'objectiu d'Oscar Simon és aportar arguments al debat des d'un de punt de vista marxista.

---

Serge Latuoche economista francès publica en Le Monde Diplomatique allà pel 2003 un article titulat "Per una societat del decreixement". En el qual realitza observacions molt interessants:



"Cap definir a la societat de creixement com una societat dominada precisament per una economia de creixement, i que tendeix a deixar-se absorbir en ella. El creixement pel creixement es converteix així en l'objectiu primordial, si no l'únic de la vida. Semblant societat no és sostenible, ja que es topa amb els límits de la biosfera."


Això és rotundament cert, la terra és una esfera autocontinguda, que només rep aports externs mitjançant les radiacions solars amb algun que altre meteorit ocasional. Per tant la majoria dels metalls, els combustibles fòssils no són il•limitats i per tant tard o d'hora el ferro, el carbó, el petroli, l'alumini etc. S'esgotaran, quant al que la seva explotació comercial es refereix.


Latouche també introdueix el concepte de petjada ecològica, un indicador agregat definit com «l'àrea de territori ecològicament productiu (cultius, pastures, boscos o ecosistemes aquàtics) necessària per a produir els recursos utilitzats i per a assimilar els residus produïts per una població donada amb una manera de vida específic de forma indefinida». Wackernagel et al., 1997 .Latouche afirmava en 2003 que "Un ciutadà d'Estats Units consumeix en terme mitjà 8,6 hectàrees, un canadenc 7,2, un europeu mig 4,5. Estem molt lluny de la igualtat planetària i més encara d'una manera de civilització durador que necessitaria restringir-se a 1,4 hectàrees, admetent que la població actual es mantingués estable."


En aquest mateix article Latouche també ens parla de la dicotomia entre del desenvolupament humà i el creixement econòmic "Herman Daly va establir un índex sintètic, el Genuine Progress Indicator (GPI), que ajusta el Producte Interior Brut (PIB) segons les pèrdues degudes a la contaminació i degradació del medi ambient. En el cas dels Estats Units, a partir dels anys setanta l'índex de progrés autèntic s''estanca o fins i tot retrocedeix, mentre que el PIB augmenta. El que equival a dir que, en aquestes condicions, el creixement és un mite, perquè el que creix d'una banda decreix més fortament per l'altre." Finalment Latouche introdueix una sèrie de valors que haurien de ser prioritzats: "L'altruisme s' hauria d'anteposar a l'egoisme, la cooperació a la competència desenfrenada, el plaer de l''oci a l'obsessió pel treball, la importància de la vida social al consum il•limitat, el gust pel treball bé fet a l'eficiència productiva, el raonable al racional, etc."


En resum Latouche constata la crisi ecològica a la qual ens ha conduït el capitalisme, durant els seus dos-cents anys de domini i aporta una sortida: el Decreixement.


Aquesta crisi ecològica pot resoldre's de diverses maneres. Si els actuals amos del món continuen dominant, el futur serà molt semblant al descrit a la pel•lícula Soylent Green (en castellà es va dir "Cuando el destino nos alcance")estrenada en 1973 dirigida per Richard Fleischer i protagonitzada per Charlton Heston. A la mateixa es descriu un futur distópic. On una gran majoria viu amuntegada o sense llar, alienada de la naturalesa arrasada per una permanent onada de calor(avui es parlaria de canvi climàtic), sense accés a aigua corrent, i que per a la seva alimentació depèn totalment de gran una corporació anomenada Soylent. Aquesta és l'única proveïdora planetària de menjar en forma de preparats, taronges, blaus, grocs i el cobejat verd( en anglès Soylent Green de, d'aquí el nom del llargmetratge). Alhora una minoria formada pels polítics i els directius de Soylent viuen en luxosos apartaments, protegits dels pobres per filats, rases i guardes de seguretat, amb aire condicionat. Aquesta elit té accés a aliments naturals i no dubta a utilitzar camions excavadora per a sufocar els disturbis. La pel•lícula basada en la novel•la Make Room, Make Room d'Harry Harrison, autor entre unes altres de Flash Gordon és increïblement premonitòria. De fet aquesta ficció, dels primers anys setanta, guarda un més que inquietant i alhora sinistra semblança amb les noves ciutats descrites per Mike Davis en la seva obra, "Ciutat de quars. Arqueologia del futur a Los Àngeles (Llengua de Drap, 2003)" o en la més recent "Planeta de ciutats Misèria (Foca, 2007"). En resum la solució del capitalisme a la crisi només pot ser l'increment de la desigualtat, l'axioma de socialització dels desastres i privatització dels beneficis se segueix complint rigorosament. Latouche economista, continuador del també economista Nicholas Georgescu-Roegen, ofereix el decreixement com una sortida a una crisi ecològica d'escala planetària, que a cada any que passa s'agreuja. De fet en aquests moments, Kiribati, un petit país d'Oceania format per illes de corall comença a quedar submergit. 110.000 persones observen com sota l'influx del canvi climàtic les creixents aigües del pacífic sud sepulten les seves cases.


La paraula "decreixement" és provocadora en si mateixa, donat que qüestiona un dels dogmes fonamentals del capitalisme "créixer o perir". Aquest dogma no és només de caràcter ideològic si no que és una de les lleis fonamentals del capitalisme. Com va demostrar Marx en el S.XIX, els capitalistes estan abocats a créixer, a lluitar per acaparar la major quota de mercat possible, donat que en cas contrari altres capitalistes acabaran amb ells. Això duu al sistema a una carrera desenfrenada d'acumulació competitiva, on uns devoren als altres. Avui en l'era de les fusions i dels grans monopolis ningú pot desmentir aquesta afirmació. Una companyia de programari domina el planeta, encara que els valents de Linux li presentin batalla, Quatre companyies controlen la base de l'alimentació mundial, dues companyies més controlen el mercat aeronàutic i constantment unes empreses són absorbides per unes altres. El capitalista que no creix... desapareix.


Així és necessari anar més enllà que Latouche, el creixement no és un objectiu de la societat si no una condició sine qua non del sistema soci econòmic dominant: El capitalisme.


Compartint el diagnòstic de crisi ecològica, els valors a prioritzar, citats en paràgrafs anteriors he dir que també comparteixo, en part, el seu diagnòstic de com sortir endavant. Laotuche afirma el següent: "El problema és que els valors actuals són sistémics. Això significa que són suscitats i estimulats pel sistema i contribueixen al seu torn a enfortir-lo. Per cert, l'elecció d''una ètica personal diferent, com la senzillesa voluntària, pot modificar la tendència i soscavar les bases imaginàries del sistema, però sense un qüestionament radical del mateix, el canvi corre el risc de ser limitat."


Aquestes quatre frases són claus Latouche parafraseja allò de "les idees dominants són les idees de la classe dominant". Però damunt de tot incideix en dos aspectes claus. El primer, que si bé és necessari tenir una coherència ideològica en el consum les solucions a la crisi ecològica han de ser col•lectives. Jesús Castillo professor d'ecologia la Universitat de Sevilla en el seu article "Llums i ombres del consum responsable"(L'heura 01-2008) aportava les següents dades que il•lustren els límits del consum personal:


(1) A les llars de l'Estat espanyol tan sols es genera el 12% dels residus sòlids, el que limita la capacitat de reducció des del consum, així com el marge de reutilització i reciclat.


(2) A l'estat espanyol, el consum domèstic d'aigua tan sols acapara el 10% i l'agricultura el 85%. La despesa mitja d'aigua per persona i dia és de 140 litres, que amb dispositius d'estalvi pot reduir-se un 39%. Així, es podria estalviar com a màxim en les llars un 4% del consum total d'aigua. Si a aquest estalvi li suméssim un canvi en els hàbits que, per exemple, dugués a dutxar-se tan sol tres dies per setmana, podria estalviar-se el 50% de l'aigua consumida en les llars, menys d'un 7% del consum total!..


(3) A les llars es consumeix directament menys del 10% de l'energia total (el major consumidor és el transport amb 35-43%). L'Estratègia d'Estalvi i Eficiència Energètica a Espanya 2.004-2.012 reconeix que els majors estalvis d'energia poden donar-se en el transport (42%), la indústria (16%) i l'edificació (16%). L'estalvi previst en equipaments residencials i ofimàtica no arriba al 9%.


(4) El consum energètic de turismes privats representa un 15% del consum energètic total, enfront del 32% de la indústria i el 16% d'ús residencial (Font: Institut per a la Diversificació i l'Estalvi d'Energia 2.001). Així, a pesar que el transport és el major responsable del consum energètic, menys de la meitat correspon a turismes privats i la resta a camions de mercaderies i autobusos, el que limita les possibilitats d'estalviar energia en el transport a través del consum responsable ja que gran part es dóna en l'àmbit laboral. Institut Nacional d'Estadística (INE) i del Servei Europeu d'Estadístiques (Eurostat).


Aquestes dades deixen molt clar que el decreixement no pot ni ha de tenir com objectiu principal una "austeriztació " de la majoria dels habitants del planeta. De fet el moviment pel decreixement actualment focalitza la seva acció el nord, donat que en el sud global 2000 milions de persones viuen amb menys de dos dòlars al dia. Per la qual cosa difícilment poden baixar el seu consum. Alhora en els països del nord la majoria de la població, precaritzada no gaudeix de grans luxes superflus. És necessari no oblidar que tant la petjada ecològica com els percentatges de consums estan expressats com mitjanes aritmètiques. Això vol dir no contemplen la distribució desigual el consum segons els nivells de renda. Per tant no consumeix els mateix una persona precària que viu compartint habitació a Barcelona, que un executiu que viu en un xalet amb piscina situat en una urbanització amb camp de golf i envoltada per zones enjardinades. En resum encara que és necessària una coherència en les accions i denunciar el consum opulent, com una burla cap a aquella part de la humanitat que passa necessitat i al seu torn per ser un atemptat contra el medi ambient. El consum personal fins i tot el dels més rics no és la causa principal de la crisi ecològica.


La societat a la qual vivim produeix col•lectivament la majoria de les útils i mercaderies, això duu a la constitució d'una societat de consum; en la qual la població es veu obligada a comprar per a satisfer les seves necessitats. Ja siguin bàsiques, com el menjar, el vestit i el recer o supèrflues. Aquest fet determina que sota el capitalisme es mercantilitzen totes les necessitats incloses per descomptat les bàsiques. Al seu torn, la competència entre empreses provoca que cada capitalista produeixi amb l'objectiu d'acaparar el màxim de mercat, això duu a crisis de sobreproducció recurrents.


Exemples clars són la crisi de sobreproducció d'habitatge que ha dut a la destrucció del territori així com consum innecessari d'energia, aigua etc. Els milions de telèfons mòbils, ordinadors i fins i tot aliments que són enterrats per a mantenir en no poder ser venuts. De fet es produeixen tant aliments, com medicines, calçats i robes suficients perquè tota la humanitat tingui accés als mateixos i no obstant això la desigualtat creix dia a dia.



Bukharin en el seu llibre dels anys 30 "Arabesques filosòfiques", ocultat per l'estalinisme, per cert, deia: "Els éssers humans són productes i part de la naturalesa"1 Amb aquesta afirmació continuava el fil de pensament marxista que determinava la relació entre la humanitat i la naturalesa, dins la qual la mateixa humanitat es troba inclosa; mitjançant les activitats, o treballs realitzats per a aconseguir tot allò que els humans utilitzen. Del balanç d'aquesta activitat dependrà l'equilibri, així quan el treball, l'activitat social està expropiada per una determinada classe i l'objectiu de la mateixa és l'acumulació, l'equilibri es trenca. Per a il•lustrar aquesta relació entre la humanitat i la naturalesa Marx introduïa el concepte de metabolisme, i estenia la metàfora parlant del capitalisme com un metabolisme desequilibrat; en el qual el malbaratament ocasionat per la voracitat insaciable del capital produïa un deteriorament de l'hàbitat, alhora que una artificial separació "rift" de la classe treballadora respecte a la naturalesa. A aquest "rift" metabòlic Marx el va anomenar alienació de la naturalesa. L'ascensió de l'estalinisme va dur al capitalisme d'estat a la *URSS2 i els seus satèl•lits, fet que va sepultar aquest fil de pensament, compartit per Lenin i Rosa, Louxemburg, sota tones de desarrollisme "estajanovista". Els Marixtas clàssics parlaven del socialisme com una societat de creixement 0, una vegada s'arribés a la capacitat per a alimentar, donar cases, educació, sanitat etc. a la població del planeta. Avui quan la capacitat productiva de la humanitat és àmpliament superior a les necessitats de la mateixa, tot marxista que es vulgui anomenar així ha de tenir clar que el desarrollisme no és ja justificable. Xina anomenada la "fàbrica del planeta" s'ha convertit en una màquina de generar pobres que viuen sense papers dins el seu propi país.


No obstant això una economia realment socialista, autogestionada, orientada, planificada col•lectivament cap a les necessitats de les persones i no cap al benefici empresarial; no només no cauria en el malbaratament característic del capitalisme, si no que comportaria una eficiència cooperativa. Per tant una societat basada en la col•laboració de productors associats faria decréixer el consum de matèries primeres no només sense reduir el benestar social si no augmentant-lo.


És molt interessant la coincidència entre les descripcions sobre com haurien de ser les ciutats que realitzen alguns militants del decreixement, amb la utopia descrita pel socialista revolucionari William Morris en la seva obra "Notícies d'enlloc, 1890"; al seu torn inspirada en la societat de productors associats. En ella el personatge es desperta a una Anglaterra futura, anys després de la revolució social. Sorprès descobreix que el Tàmesi desborda vida i que la gent viu al ritme de les estacions en ciutats envoltades de camps agrícoles i boscos. Morris autor entre altres del següent vers "Uneix-te a la batalla en la qual cap home fracassa, perquè encara que desaparegui o mori, els seus actes prevaldran." Recitats al final de la pel•lícula "Terra i llibertat", intenta descriure el que Marx va denominar la societat de productors associats per al bé comú. Caracteritzada entre altres coses per l'eficiència i la fi de la subordinació del camp a la ciutat (el que actualment s'anomenaria equilibri territorial), fruit aquesta última de la necessitat del capital de concentrar la població en grans centres productius.



Ara bé, part del moviment pel decreixement centra la majoria de la seva proposta a dur un pas més enllà els postulats ètics del consum responsable, oblidant la insistència de Latouche en la necessitat d'un qüestionament radical del sistema. Pel que fa aquells que defensen el decreixement des de postulats anticapitalistes, en el millor dels casos considera als treballadors uns subjectes passius en aquest canvi. Aquest enfocament, ara com ara majoritari, que oblida el potencial de la classe treballadora com subjecte polític passa per alt dos fets claus. El primer és que els treballadors ja siguin oficinistes, teleoperadors, informàtics, cambrers, metalúrgics són els que més sofreixen els impactes tant de la deterioració ecològica global com de la pol•lució generada en els seus llocs de treball. El segon la capacitat dels treballadors de paralitzar qualsevol activitat, ja sigui per aconseguir una millora econòmica, ambiental o de qualsevol tipus. És cert que en determinades ocasions els treballadors extorsionats amb l'atur per la patronal s'enfronten als ecologistes com en el cas de les plantes de cel.lulosa ENCE i *Botnia a l'Uruguai. No obstant això també es poden citar casos en sentit contrari. Així els treballadors d'una important cimentera a Bunyol (València) van pressionar a la multinacional afirmant que en cas que aquesta iniciés la crema de residus tòxics ells iniciarien una vaga, encara sota l'amenaça de deslocalització. O com els veïns, tots ells treballadors de Sant Feliu de Llobregat han pressionat a les institucions perquè altra cimentera detingui la crema de residus tòxics. Encara que estigui malament dir-lo i sigui un modest exemple del poder obrer, un company de treball i jo mateix varem denunciar l'empresa on treballàvem per abocar productes tòxics. Érem conscients que ens jugàvem un bon treball i de fet varem ser acomiadats, no obstant això a partir d'aquest dia l'empresa va deixar de realitzar abocaments. Un exemple d'implicacions molt més importants va ser la reeixida lluita duta endavant per la classe treballadora basca en contra de les nuclears. Que va aconseguir que no existeixin centrals a Euskadi i Nafarroa, a pesar que en plena recessió econòmica, la patronal venia els nombrosos llocs de treball que anaven a generar. Sense oblidar el treball de les associacions ecologistes en aquell moment molt petites, la mobilització de les bases obreres de Herri Batasuna i LAB va ser clau en aquesta victòria.


No existeix cap treballador al que li agradi "empassar merda" al seu treball, ni viure en àrees contaminades, el que succeeix és que el control dels mitjans i mecanisme de producció està en mans d'aquells que tenen segones residències en paradisos naturals. Per tant com més desorganizats es troben els treballadors menor és la seva força enfront dels patrons en tots els sentits. En resum per a posar les persones i el planeta per davant dels beneficis econòmics d'uns pocs, és a dir per a un "decreixement real" és necessari canviar les prioritats del sistema.


Aquests pocs són molt poderosos i no accediran fàcilment a un canvi radical de sistema. Tenen els mass media per a crear ideologia, la policia i les lleis de la seva part. Nosaltres "només" tenim la nostra capacitat de resistència. Hi ha qui diu que aquesta es basa en la capacitat de controlar el nostre consum i obligar a les empreses a canviar la seva política. El consum és un acte individual, milers de persones saben que McDonald fa fàstic que el seu menjar no és sana, no obstant això aquesta multinacional cada vegada és més poderosa. Milions de persones, són pobres i no destrueixen el planeta, altres milions reciclem, i tenim un consum reduït no obstant això la crisi ecològica s'aguditza dia a dia. On hem de buscar la força és en la nostra capacitat per a paralitzar el sistema. Un grup de sense papers a França ha decidit reivindicar els seus drets com éssers humans, no deixant de migrar, sinó anant a la vaga. Així han aconseguit paralitzar un bon nombre de restaurants de París i apretar al govern Sarkozy.



No estic dient que les accions ecologistes no siguin importants, de fet són claus per a despertar les consciències i necessàries, lluites com la *antitransvasista, les solidaritat generada per l'abocament del Prestige, la campanya contra els transgènics, contra la MAT, les lluites per en defensa del territori, contra els agrocombustibles són claus per a defensar la naturalesa de la qual formem part. No obstant això, si no volem un futur semblat al de Soylent Green o Mad Max, si volem una autèntica societat sostenible, no segrestada pel paradigma del desarrollisme a ultrança i arrossegada a una espiral d'autodestrucció. Si volem una societat eficient, que no destrueixi el planeta. Si volem un futur on les persones no estan esclavitzades pel treball, on existeixi una relació equilibrada entre humanitat i naturalesa, on la població no es vegi obligada a concentrar-se en megalòpolis, on el desglaç de l'àrtic no sigui vist com una oportunitat per a buscar petroli, si fem nostre allò de "sota les llambordes està la platja" si volem tot això, no hi ha prou amb reformes graduals; necessitem una força capaç de posar el món de potes enlaire, una força capaç de canviar la societat des de l'arrel, una força revolucionària. Aquesta força sens dubte es troba majoritàriament a la classe treballadora conscient.

NOTES

1. Ecologia de Marx. El Viejo Topo
2. Capitalismo de estado en la URSS. En lluita


Extret de Fàbrica: http://www.fabrica.cat/index.php?option=com_frontpage&Itemid=1