L'autor analitza una paraula que darrerament s'ha posat sobre la taula en els debats sobre el model de societat a construir: el decreixement. I reflexiona que en aquest debat és necessari anar més enllà que Serge Latouche (pioner en fer la proposta), ja que enten que el creixement no és un objectiu de la societat si no una condició sine qua non del sistema soci econòmic dominant: el capitalisme. Així, l'objectiu d'Oscar Simon és aportar arguments al debat des d'un de punt de vista marxista.
---
Serge Latuoche economista francès publica en Le Monde Diplomatique allà pel 2003 un article titulat "Per una societat del decreixement". En el qual realitza observacions molt interessants:
"Cap definir a la societat de creixement com una societat dominada precisament per una economia de creixement, i que tendeix a deixar-se absorbir en ella. El creixement pel creixement es converteix així en l'objectiu primordial, si no l'únic de la vida. Semblant societat no és sostenible, ja que es topa amb els límits de la biosfera."
Això és rotundament cert, la terra és una esfera autocontinguda, que només rep aports externs mitjançant les radiacions solars amb algun que altre meteorit ocasional. Per tant la majoria dels metalls, els combustibles fòssils no són il•limitats i per tant tard o d'hora el ferro, el carbó, el petroli, l'alumini etc. S'esgotaran, quant al que la seva explotació comercial es refereix.
Latouche també introdueix el concepte de petjada ecològica, un indicador agregat definit com «l'àrea de territori ecològicament productiu (cultius, pastures, boscos o ecosistemes aquàtics) necessària per a produir els recursos utilitzats i per a assimilar els residus produïts per una població donada amb una manera de vida específic de forma indefinida». Wackernagel et al., 1997 .Latouche afirmava en 2003 que "Un ciutadà d'Estats Units consumeix en terme mitjà 8,6 hectàrees, un canadenc 7,2, un europeu mig 4,5. Estem molt lluny de la igualtat planetària i més encara d'una manera de civilització durador que necessitaria restringir-se a 1,4 hectàrees, admetent que la població actual es mantingués estable."
En aquest mateix article Latouche també ens parla de la dicotomia entre del desenvolupament humà i el creixement econòmic "Herman Daly va establir un índex sintètic, el Genuine Progress Indicator (GPI), que ajusta el Producte Interior Brut (PIB) segons les pèrdues degudes a la contaminació i degradació del medi ambient. En el cas dels Estats Units, a partir dels anys setanta l'índex de progrés autèntic s''estanca o fins i tot retrocedeix, mentre que el PIB augmenta. El que equival a dir que, en aquestes condicions, el creixement és un mite, perquè el que creix d'una banda decreix més fortament per l'altre." Finalment Latouche introdueix una sèrie de valors que haurien de ser prioritzats: "L'altruisme s' hauria d'anteposar a l'egoisme, la cooperació a la competència desenfrenada, el plaer de l''oci a l'obsessió pel treball, la importància de la vida social al consum il•limitat, el gust pel treball bé fet a l'eficiència productiva, el raonable al racional, etc."
En resum Latouche constata la crisi ecològica a la qual ens ha conduït el capitalisme, durant els seus dos-cents anys de domini i aporta una sortida: el Decreixement.
Aquesta crisi ecològica pot resoldre's de diverses maneres. Si els actuals amos del món continuen dominant, el futur serà molt semblant al descrit a la pel•lícula Soylent Green (en castellà es va dir "Cuando el destino nos alcance")estrenada en 1973 dirigida per Richard Fleischer i protagonitzada per Charlton Heston. A la mateixa es descriu un futur distópic. On una gran majoria viu amuntegada o sense llar, alienada de la naturalesa arrasada per una permanent onada de calor(avui es parlaria de canvi climàtic), sense accés a aigua corrent, i que per a la seva alimentació depèn totalment de gran una corporació anomenada Soylent. Aquesta és l'única proveïdora planetària de menjar en forma de preparats, taronges, blaus, grocs i el cobejat verd( en anglès Soylent Green de, d'aquí el nom del llargmetratge). Alhora una minoria formada pels polítics i els directius de Soylent viuen en luxosos apartaments, protegits dels pobres per filats, rases i guardes de seguretat, amb aire condicionat. Aquesta elit té accés a aliments naturals i no dubta a utilitzar camions excavadora per a sufocar els disturbis. La pel•lícula basada en la novel•la Make Room, Make Room d'Harry Harrison, autor entre unes altres de Flash Gordon és increïblement premonitòria. De fet aquesta ficció, dels primers anys setanta, guarda un més que inquietant i alhora sinistra semblança amb les noves ciutats descrites per Mike Davis en la seva obra, "Ciutat de quars. Arqueologia del futur a Los Àngeles (Llengua de Drap, 2003)" o en la més recent "Planeta de ciutats Misèria (Foca, 2007"). En resum la solució del capitalisme a la crisi només pot ser l'increment de la desigualtat, l'axioma de socialització dels desastres i privatització dels beneficis se segueix complint rigorosament. Latouche economista, continuador del també economista Nicholas Georgescu-Roegen, ofereix el decreixement com una sortida a una crisi ecològica d'escala planetària, que a cada any que passa s'agreuja. De fet en aquests moments, Kiribati, un petit país d'Oceania format per illes de corall comença a quedar submergit. 110.000 persones observen com sota l'influx del canvi climàtic les creixents aigües del pacífic sud sepulten les seves cases.
La paraula "decreixement" és provocadora en si mateixa, donat que qüestiona un dels dogmes fonamentals del capitalisme "créixer o perir". Aquest dogma no és només de caràcter ideològic si no que és una de les lleis fonamentals del capitalisme. Com va demostrar Marx en el S.XIX, els capitalistes estan abocats a créixer, a lluitar per acaparar la major quota de mercat possible, donat que en cas contrari altres capitalistes acabaran amb ells. Això duu al sistema a una carrera desenfrenada d'acumulació competitiva, on uns devoren als altres. Avui en l'era de les fusions i dels grans monopolis ningú pot desmentir aquesta afirmació. Una companyia de programari domina el planeta, encara que els valents de Linux li presentin batalla, Quatre companyies controlen la base de l'alimentació mundial, dues companyies més controlen el mercat aeronàutic i constantment unes empreses són absorbides per unes altres. El capitalista que no creix... desapareix.
Així és necessari anar més enllà que Latouche, el creixement no és un objectiu de la societat si no una condició sine qua non del sistema soci econòmic dominant: El capitalisme.
Compartint el diagnòstic de crisi ecològica, els valors a prioritzar, citats en paràgrafs anteriors he dir que també comparteixo, en part, el seu diagnòstic de com sortir endavant. Laotuche afirma el següent: "El problema és que els valors actuals són sistémics. Això significa que són suscitats i estimulats pel sistema i contribueixen al seu torn a enfortir-lo. Per cert, l'elecció d''una ètica personal diferent, com la senzillesa voluntària, pot modificar la tendència i soscavar les bases imaginàries del sistema, però sense un qüestionament radical del mateix, el canvi corre el risc de ser limitat."
Aquestes quatre frases són claus Latouche parafraseja allò de "les idees dominants són les idees de la classe dominant". Però damunt de tot incideix en dos aspectes claus. El primer, que si bé és necessari tenir una coherència ideològica en el consum les solucions a la crisi ecològica han de ser col•lectives. Jesús Castillo professor d'ecologia la Universitat de Sevilla en el seu article "Llums i ombres del consum responsable"(L'heura 01-2008) aportava les següents dades que il•lustren els límits del consum personal:
(1) A les llars de l'Estat espanyol tan sols es genera el 12% dels residus sòlids, el que limita la capacitat de reducció des del consum, així com el marge de reutilització i reciclat.
(2) A l'estat espanyol, el consum domèstic d'aigua tan sols acapara el 10% i l'agricultura el 85%. La despesa mitja d'aigua per persona i dia és de 140 litres, que amb dispositius d'estalvi pot reduir-se un 39%. Així, es podria estalviar com a màxim en les llars un 4% del consum total d'aigua. Si a aquest estalvi li suméssim un canvi en els hàbits que, per exemple, dugués a dutxar-se tan sol tres dies per setmana, podria estalviar-se el 50% de l'aigua consumida en les llars, menys d'un 7% del consum total!..
(3) A les llars es consumeix directament menys del 10% de l'energia total (el major consumidor és el transport amb 35-43%). L'Estratègia d'Estalvi i Eficiència Energètica a Espanya 2.004-2.012 reconeix que els majors estalvis d'energia poden donar-se en el transport (42%), la indústria (16%) i l'edificació (16%). L'estalvi previst en equipaments residencials i ofimàtica no arriba al 9%.
(4) El consum energètic de turismes privats representa un 15% del consum energètic total, enfront del 32% de la indústria i el 16% d'ús residencial (Font: Institut per a la Diversificació i l'Estalvi d'Energia 2.001). Així, a pesar que el transport és el major responsable del consum energètic, menys de la meitat correspon a turismes privats i la resta a camions de mercaderies i autobusos, el que limita les possibilitats d'estalviar energia en el transport a través del consum responsable ja que gran part es dóna en l'àmbit laboral. Institut Nacional d'Estadística (INE) i del Servei Europeu d'Estadístiques (Eurostat).
Aquestes dades deixen molt clar que el decreixement no pot ni ha de tenir com objectiu principal una "austeriztació " de la majoria dels habitants del planeta. De fet el moviment pel decreixement actualment focalitza la seva acció el nord, donat que en el sud global 2000 milions de persones viuen amb menys de dos dòlars al dia. Per la qual cosa difícilment poden baixar el seu consum. Alhora en els països del nord la majoria de la població, precaritzada no gaudeix de grans luxes superflus. És necessari no oblidar que tant la petjada ecològica com els percentatges de consums estan expressats com mitjanes aritmètiques. Això vol dir no contemplen la distribució desigual el consum segons els nivells de renda. Per tant no consumeix els mateix una persona precària que viu compartint habitació a Barcelona, que un executiu que viu en un xalet amb piscina situat en una urbanització amb camp de golf i envoltada per zones enjardinades. En resum encara que és necessària una coherència en les accions i denunciar el consum opulent, com una burla cap a aquella part de la humanitat que passa necessitat i al seu torn per ser un atemptat contra el medi ambient. El consum personal fins i tot el dels més rics no és la causa principal de la crisi ecològica.
La societat a la qual vivim produeix col•lectivament la majoria de les útils i mercaderies, això duu a la constitució d'una societat de consum; en la qual la població es veu obligada a comprar per a satisfer les seves necessitats. Ja siguin bàsiques, com el menjar, el vestit i el recer o supèrflues. Aquest fet determina que sota el capitalisme es mercantilitzen totes les necessitats incloses per descomptat les bàsiques. Al seu torn, la competència entre empreses provoca que cada capitalista produeixi amb l'objectiu d'acaparar el màxim de mercat, això duu a crisis de sobreproducció recurrents.
Exemples clars són la crisi de sobreproducció d'habitatge que ha dut a la destrucció del territori així com consum innecessari d'energia, aigua etc. Els milions de telèfons mòbils, ordinadors i fins i tot aliments que són enterrats per a mantenir en no poder ser venuts. De fet es produeixen tant aliments, com medicines, calçats i robes suficients perquè tota la humanitat tingui accés als mateixos i no obstant això la desigualtat creix dia a dia.
Bukharin en el seu llibre dels anys 30 "Arabesques filosòfiques", ocultat per l'estalinisme, per cert, deia: "Els éssers humans són productes i part de la naturalesa"1 Amb aquesta afirmació continuava el fil de pensament marxista que determinava la relació entre la humanitat i la naturalesa, dins la qual la mateixa humanitat es troba inclosa; mitjançant les activitats, o treballs realitzats per a aconseguir tot allò que els humans utilitzen. Del balanç d'aquesta activitat dependrà l'equilibri, així quan el treball, l'activitat social està expropiada per una determinada classe i l'objectiu de la mateixa és l'acumulació, l'equilibri es trenca. Per a il•lustrar aquesta relació entre la humanitat i la naturalesa Marx introduïa el concepte de metabolisme, i estenia la metàfora parlant del capitalisme com un metabolisme desequilibrat; en el qual el malbaratament ocasionat per la voracitat insaciable del capital produïa un deteriorament de l'hàbitat, alhora que una artificial separació "rift" de la classe treballadora respecte a la naturalesa. A aquest "rift" metabòlic Marx el va anomenar alienació de la naturalesa. L'ascensió de l'estalinisme va dur al capitalisme d'estat a la *URSS2 i els seus satèl•lits, fet que va sepultar aquest fil de pensament, compartit per Lenin i Rosa, Louxemburg, sota tones de desarrollisme "estajanovista". Els Marixtas clàssics parlaven del socialisme com una societat de creixement 0, una vegada s'arribés a la capacitat per a alimentar, donar cases, educació, sanitat etc. a la població del planeta. Avui quan la capacitat productiva de la humanitat és àmpliament superior a les necessitats de la mateixa, tot marxista que es vulgui anomenar així ha de tenir clar que el desarrollisme no és ja justificable. Xina anomenada la "fàbrica del planeta" s'ha convertit en una màquina de generar pobres que viuen sense papers dins el seu propi país.
No obstant això una economia realment socialista, autogestionada, orientada, planificada col•lectivament cap a les necessitats de les persones i no cap al benefici empresarial; no només no cauria en el malbaratament característic del capitalisme, si no que comportaria una eficiència cooperativa. Per tant una societat basada en la col•laboració de productors associats faria decréixer el consum de matèries primeres no només sense reduir el benestar social si no augmentant-lo.
És molt interessant la coincidència entre les descripcions sobre com haurien de ser les ciutats que realitzen alguns militants del decreixement, amb la utopia descrita pel socialista revolucionari William Morris en la seva obra "Notícies d'enlloc, 1890"; al seu torn inspirada en la societat de productors associats. En ella el personatge es desperta a una Anglaterra futura, anys després de la revolució social. Sorprès descobreix que el Tàmesi desborda vida i que la gent viu al ritme de les estacions en ciutats envoltades de camps agrícoles i boscos. Morris autor entre altres del següent vers "Uneix-te a la batalla en la qual cap home fracassa, perquè encara que desaparegui o mori, els seus actes prevaldran." Recitats al final de la pel•lícula "Terra i llibertat", intenta descriure el que Marx va denominar la societat de productors associats per al bé comú. Caracteritzada entre altres coses per l'eficiència i la fi de la subordinació del camp a la ciutat (el que actualment s'anomenaria equilibri territorial), fruit aquesta última de la necessitat del capital de concentrar la població en grans centres productius.
Ara bé, part del moviment pel decreixement centra la majoria de la seva proposta a dur un pas més enllà els postulats ètics del consum responsable, oblidant la insistència de Latouche en la necessitat d'un qüestionament radical del sistema. Pel que fa aquells que defensen el decreixement des de postulats anticapitalistes, en el millor dels casos considera als treballadors uns subjectes passius en aquest canvi. Aquest enfocament, ara com ara majoritari, que oblida el potencial de la classe treballadora com subjecte polític passa per alt dos fets claus. El primer és que els treballadors ja siguin oficinistes, teleoperadors, informàtics, cambrers, metalúrgics són els que més sofreixen els impactes tant de la deterioració ecològica global com de la pol•lució generada en els seus llocs de treball. El segon la capacitat dels treballadors de paralitzar qualsevol activitat, ja sigui per aconseguir una millora econòmica, ambiental o de qualsevol tipus. És cert que en determinades ocasions els treballadors extorsionats amb l'atur per la patronal s'enfronten als ecologistes com en el cas de les plantes de cel.lulosa ENCE i *Botnia a l'Uruguai. No obstant això també es poden citar casos en sentit contrari. Així els treballadors d'una important cimentera a Bunyol (València) van pressionar a la multinacional afirmant que en cas que aquesta iniciés la crema de residus tòxics ells iniciarien una vaga, encara sota l'amenaça de deslocalització. O com els veïns, tots ells treballadors de Sant Feliu de Llobregat han pressionat a les institucions perquè altra cimentera detingui la crema de residus tòxics. Encara que estigui malament dir-lo i sigui un modest exemple del poder obrer, un company de treball i jo mateix varem denunciar l'empresa on treballàvem per abocar productes tòxics. Érem conscients que ens jugàvem un bon treball i de fet varem ser acomiadats, no obstant això a partir d'aquest dia l'empresa va deixar de realitzar abocaments. Un exemple d'implicacions molt més importants va ser la reeixida lluita duta endavant per la classe treballadora basca en contra de les nuclears. Que va aconseguir que no existeixin centrals a Euskadi i Nafarroa, a pesar que en plena recessió econòmica, la patronal venia els nombrosos llocs de treball que anaven a generar. Sense oblidar el treball de les associacions ecologistes en aquell moment molt petites, la mobilització de les bases obreres de Herri Batasuna i LAB va ser clau en aquesta victòria.
No existeix cap treballador al que li agradi "empassar merda" al seu treball, ni viure en àrees contaminades, el que succeeix és que el control dels mitjans i mecanisme de producció està en mans d'aquells que tenen segones residències en paradisos naturals. Per tant com més desorganizats es troben els treballadors menor és la seva força enfront dels patrons en tots els sentits. En resum per a posar les persones i el planeta per davant dels beneficis econòmics d'uns pocs, és a dir per a un "decreixement real" és necessari canviar les prioritats del sistema.
Aquests pocs són molt poderosos i no accediran fàcilment a un canvi radical de sistema. Tenen els mass media per a crear ideologia, la policia i les lleis de la seva part. Nosaltres "només" tenim la nostra capacitat de resistència. Hi ha qui diu que aquesta es basa en la capacitat de controlar el nostre consum i obligar a les empreses a canviar la seva política. El consum és un acte individual, milers de persones saben que McDonald fa fàstic que el seu menjar no és sana, no obstant això aquesta multinacional cada vegada és més poderosa. Milions de persones, són pobres i no destrueixen el planeta, altres milions reciclem, i tenim un consum reduït no obstant això la crisi ecològica s'aguditza dia a dia. On hem de buscar la força és en la nostra capacitat per a paralitzar el sistema. Un grup de sense papers a França ha decidit reivindicar els seus drets com éssers humans, no deixant de migrar, sinó anant a la vaga. Així han aconseguit paralitzar un bon nombre de restaurants de París i apretar al govern Sarkozy.
No estic dient que les accions ecologistes no siguin importants, de fet són claus per a despertar les consciències i necessàries, lluites com la *antitransvasista, les solidaritat generada per l'abocament del Prestige, la campanya contra els transgènics, contra la MAT, les lluites per en defensa del territori, contra els agrocombustibles són claus per a defensar la naturalesa de la qual formem part. No obstant això, si no volem un futur semblat al de Soylent Green o Mad Max, si volem una autèntica societat sostenible, no segrestada pel paradigma del desarrollisme a ultrança i arrossegada a una espiral d'autodestrucció. Si volem una societat eficient, que no destrueixi el planeta. Si volem un futur on les persones no estan esclavitzades pel treball, on existeixi una relació equilibrada entre humanitat i naturalesa, on la població no es vegi obligada a concentrar-se en megalòpolis, on el desglaç de l'àrtic no sigui vist com una oportunitat per a buscar petroli, si fem nostre allò de "sota les llambordes està la platja" si volem tot això, no hi ha prou amb reformes graduals; necessitem una força capaç de posar el món de potes enlaire, una força capaç de canviar la societat des de l'arrel, una força revolucionària. Aquesta força sens dubte es troba majoritàriament a la classe treballadora conscient.
NOTES
1. Ecologia de Marx. El Viejo Topo
2. Capitalismo de estado en la URSS. En lluita
Extret de Fàbrica: http://www.fabrica.cat/index.php?option=com_frontpage&Itemid=1
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada